Gossos, gats, ocells, iguanes, aranyes, cavalls. Els que vivim amb un animal a casa sabem quanta feina donen i en algun moment hem revisat l'equilibri de costos i beneficis. Sovint, el tenim tan integrat en les nostres rutines que obviem el seu valor en el manteniment del nostre equilibri emocional i també ambiental.
Hi ha propietaris d'animals més responsables que d'altres, com en tot: cal tenir la bèstia adequada al tipus de llar, de família i d'hàbits, cal tenir-ne cura i cal saber trobar-li el seu lloc. N'hi ha que tracten la bèstia com a un fill, altres la tenen gairebé com objecte de decoració i la majoria no ens adonem de fins a quin punt certs animals formen part de la nostra mateixa naturalesa com essers humans, alhora que ens connecten amb allò que tenim de més biològic.
Avui dia es torna a recuperar la relació entre animals i persones que va ser tan important en èpoques remotes. No sorprèn que es parli de les bonances de la teràpia amb animals com gossos o cavalls, per dir-ne de relativament comuns, encara que també hi ha els dofins, tot i que no són tan accessibles. Aquestes teràpies estaven circumscrites a situacions especials o de certa gravetat, però avui ja s'estan usant per combatre l'estrès, la depressió i una bona colla dels mals més comuns dels nostres temps.
A l'ús dels animals per ajudar-nos a trobar-nos a nosaltres mateixos hi podríem sumar les plantes: és ben sabut que tenir cura de plantes a casa es considera terapèutic, però també comença a parlar-se d'altres tractaments com ara abraçar-se a un arbre. Els que ho practiquen diuen que l'experiència és mística i molt energètica. Caldria suposar que s'hi val qualsevol tipus d'arbre, però d'entrada segur que un bon til·ler o un llorer d'un lloc bonic i arrecerat deuen fer més bona feina que els escarransits exemplars arborícoles urbans.
Però és més fàcil tenir un bon gos o un gat o un periquito que trobar un arbre centenari en llocs públics o de fàcil accés. Les bèsties, com les plantes i els arbres, ens ajuden a trobar sentiments i valors que perdem amb el dia a dia. Els gossos tenen el conegut do de la fidelitat i donen aquella companyia incondicional que els fa tan populars. Els gats donen pau, com els peixos. Molts periquitos donen conversa. Tots aquest animals tenen un impacte perquè embruten, molts propietaris no recullen la brutícia, poden molestar si borden, miolen o piulen massa, cal gosseres per als animals abandonats o perduts i aquestes instal.lacions s'han de posar a algun lloc.
Darrerament sembla que són més notícia els inconvenients dels animals que no pas els avantatges. Però són bèsties que han conviscut amb les persones de temps ençà, tornant-se cada cop més domèstiques elles i més persones nosaltres. Conviure amb un animal permet no perdre de vista la part instintiva i natural que encara ens queda a tots. I seria magnífic que aquesta convivència no s'hagués de limitar als animals petits, igual que també seria genial que els nostres fills no haguessin d'anar a granges artificials per veure en directe un cavall, una vaca o fins i tot una gallina.
Però si ja hem dit que trobar arbres centenaris és difícil, no en parlem de trobar animals grans com ara els cavalls, sobretot si els volem veure en semillibertat i criats de la forma més natural possible. És obvi que no podem tenir un cavall a casa com es feia abans, però sí podem mirar-los d'una manera més actualitzada, lluny d'aquella visió elitista de les hípiques. No tinc molta informació al respecte, però sembla que, per exemple, els cavalls podrien donar sortida econòmica a certes àrees de bosc si es respecta el nombre d'hectàrees necessàries per cap de bestiar.
En definitiva, cal pensar en allò que ens poden aportar els animals, grans i petits, tant en l'àmbit psicològic, personal i mèdic, com en l'àmbit ambiental. Vist així, tot debat sobre les molèsties que provoquen deixa de ser ni tan sols un debat.
