Les coses valuoses es compren i es venen. El fet mercantil és garantia d'interès. Però segons qui, troba que vendre i comprar segons què és degradant. Degrada posar al mercat béns inservibles o demanar-ne el que no valen, però concertar interessos de comprador i venedor entorn d'un producte determinat és l'essència mateixa del comerç. Sense mercat no hi ha circulació de productes. O sigui que no hi ha economia.
Per això vaig celebrar que es creés un mercat d'emissions de CO2. Algunes persones encara s'esquincen les vestidures. Em sembla que s'equivoquen. Solucionar els problemes reals demana actuacions reals. Diu que de bones intencions l'infern n'és empedrat. Sense preu no es pot mesurar el cost, ni saber el valor de les coses materials. El CO2 és ben material, baldament no es vegi. Els gasos d'efecte hivernacle pesen i fan. S'han de poder comprar i vendre, doncs, justament perquè generen problemes. L'any 2006, l'informe Stern, que estimà per al govern britànic els costos del canvi climàtic, provocà una reacció en cadena en els ambients polítics i econòmics. Si el canvi climàtic és causat pel CO2, el CO2 ha de tenir preu. Per això hi ha un mercat d'emissions, bé que costa de consolidar, perquè més que un bé s'hi negocia un mal. No s'hi compra CO2, en realitat, sinó la seva absència, que de material no en té res...
Compradors, venedors i pensadors del CO2 provinents d'arreu del món es reuniran aquesta setmana a Barcelona. S'hi celebrarà la Carbon Expo, una fira i unes jornades tècniques amb tres milers de participants previstos. Les cinc edicions anteriors es van fer a Colònia (Alemanya); l'empori serem nosaltres aquest cop. Que la compra-venda del CO2 entri a Fira Barcelona em sembla una excel·lent notícia sostenibilista: significa que la cosa va de veres.
Confinar CO2
En només dos segles, hem retornat a l'atmosfera el carboni fixat en els jaciments de combustibles fòssils al llarg de més de cent milions d'anys. En les properes dècades, n'hi abocarem una altra quantitat equivalent. Com és que algú encara s'estranya que això provoqui trasbalsos climàtics? Cal minimitzar les emissions (protocol de Kioto), però també cal trobar maneres menys pedestres de desfer-se de tot aquest CO2 que l'abocament directe a l'atmosfera.
Obtenim del subsòl carbó i hidrocarburs (carboni reduït), n'extraiem per combustió l'energia retinguda en els seus enllaços químics i aboquem a l'atmosfera els gasos residuals (carboni oxidat). Seria sensat retornar aquests residus al lloc d'on vénen. El diòxid de carboni, o carboni sense energia associada, no faria aleshores nosa a ningú. Enterrar el carboni desmaiat que hem desenterrat quan era portador d'energia és una solució lògica.
No hi ha manera pràctica de fer-ho quan les emissions són difuses, que és el cas dels autos, per exemple. Però es pot intentar quan són concentrades, que és el cas de les centrals tèrmiques. Cada quilowat-hora generat amb gas natural comporta l'emissió de 400 grams de CO2, que és bastant; generat amb carbó, uns 900, que és moltíssim. Però el carbó, per la seva abundància relativa, és el combustible més emprat a les tèrmiques xineses, índies i de la major part del món en general. El seu ús anirà inexorablement a més. Si no en confinem el CO2, la guerra contra el canvi climàtic està perduda.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
