Les plantes transpiren. Funcionen en circuit obert. Tanta aigua evaporen les fulles, tanta aigua és xuclada del sòl per depressió, com una xeringa. Gràcies a això, els nutrients dissolts es queden a les fulles, juntament amb una fracció de l'aigua xuclada. És un sistema de transportar aigua i nutrients del sòl a les fulles prou eficaç, però poc eficient, car la major part de l'aigua bombada acaba evaporant-se.
Cal un metre cúbic d'aigua, és a dir 1.000 litres, perquè una planta generi, de mitjana, uns 4 quilos de biomassa. Més o menys la meitat d'aquests 4 quilos també és aigua, o sigui que només 2 de cada 1.000 litres xuclats esdevenen matèria vegetal. D'aquí ve que un quilo de pa, que ve a ser un quilo de farina, que ve a ser un quilo de blat, suposi un consum de més d'un metre cúbic d'aigua (per a fer l'espiga, però també la palla de la resta de la planta).
És a dir que la producció d'aliments demanda molta aigua. Darrera de la ingesta diària d'una persona hi ha uns 400 litres d'aigua agronòmica, si més no. No hi ha manera de reduir aquesta quantitat, depèn de la fisiologia vegetal. I a aquesta transpiració biològica cal afegir, encara, l'evaporació física de l'aigua del sòl. Tot plegat constitueix l'evapotranspiració d'un bosc o d'un camp, impossible d'evitar. Quan parlem d'estalviar aigua, parlem d'una altra cosa.
Regadiu
La pluja aporta l'aigua als secans; és un programa de mínims que va tot sol. L'horta i els conreus regats disposen, a més, de la irrigació; aquí podem afinar l'eficiència. No ho fem prou i per això gastem tanta aigua regant. La majoria dels nostres sistemes de regadiu són antics i ineficients. Es basen en canals i sèquies a cel obert (evaporació i pèrdues durant el transport) que aporten als camps aigua rodada, com si hi arribés un rierol. Per consuetud, els regants solen tenir dret a uns quants dies d'accés a l'aigua, amb independència del conreu triat. Disposen de molta aigua durant poc temps. No poden fer gran cosa més que deixar-la entrar i que corri. Més de la meitat es perd pel camí, s'evapora o s'infiltra sòl avall.
És una manera primitiva de regar. Si al camp arribessin canonades amb comptadors, el pagès obrís l'aixeta només i sempre que calgués, i pogués enviar als conreus l'aigua justa que cal per a compensar l'evapotranspiració, seria gran l'estalvi i òptim el rendiment agronòmic. Es regaria a pressió (degoteig o aspersió) i sortirien els comptes hídrics. També es reduiria la contaminació difusa causada pels agroquímics que ara arrossega l'excés d'aigua que s'infiltra. Però per aconseguir-ho cal modernitzar a fons les estructures de regadiu.
El Canal d'Urgell ja té més de cent cinquanta anys. El Canal d'Aragó i Catalunya -que, per cert, comporta un transvasament de la conca de l'Èssera a la conca del Segre...- també passa del segle. La seva explotació respon als criteris hidrològics del primer dia. Ja es veu que això s'ha de canviar. Els regants tots sols no poden abordar-ho (posat que ho vulguin, que ho haurien de voler). Si es fes la transformació, 600 hectòmetres cúbics o més de l'aigua que es malbaraten anualment a Catalunya quedarien disponibles. Les depuradores en continuen abocant 650 més cada any. Ara que entra en servei el Canal Segarra-Garrigues, aprendrem d'una vegada a mirar-nos l'aigua globalment?
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
