Resulta que la 'política' és un fracàs. S'ha dit i repetit insistentment aquest dies a Barcelona, la ciutat que del 2 al 6 de novembre ha acollit un reunió internacional prèvia a la crucial Cimera de Copenhaguen sobre Canvi Climàtic (COP15).
De Copenhaguen, convertida en referent i excusa a la vegada, en sortirà 'només' una declaració política. Només? Tan de bo! Perquè, al capdavall, això és el que busquem, no? Directrius consensuades, línies d'acció ben traçades i fàcilment traduïbles en polítiques més locals. Hem desprestigiat tan la paraula, que avui quasi preferiríem un acord tècnic per damunt d'un acord polític. El debat ens ha descol·locat. Cal tornar-lo a centrar. De Copenhaguen n'ha de sortir una declaració política, ja que tota política, tota bona política, ve acompanyada de disposicions concretes. Tota intenció va de bracet amb una voluntat de transformació. Dels líders mundials, a Copenhaguen se n'espera política en majúscules.
Això és el que esperem: política. Però la tindrem? Ai...
(F)
A Barcelona ens hem posat d'acord a continuar-ne parlant. Bé, hagués estat pitjor aixecar-se de la taula i marxar, d'acord. Però el resultat és precari, a ningú se li escapa. Fins els més optimistes feien la cara llarga: els científics ens diuen, amb criteri i rigor, que cada vegada queda menys temps i que, fins i tot, potser el canvi ja és ingovernable. I, mentrestant, els representants dels estats sembla que juguin a pòquer. Greenpeace diu que tot és un desastre en una pancarta gegant i el representant de l'ONU engega el play i diu sense gaire convicció: anem avançant.A Barcelona ha aflorat un actor oblidat, l'Àfrica negra, i hem trobat a faltar, de nou, els EUA, l'estrella principal que continua sense decidir-se a entrar a escena. Els americans, immersos en una turbulenta agenda local que ha deixat la lluita contra el canvi climàtic en stand by. I la crisi econòmica mundial, naturalment. Dues raons -la lentitud dels nordamericans i la recessió- que expliquen un procés congelat per enèsima vegada.
Però hi ha més, clar. Hi ha molt més. Demanem a les institucions internacionals -discutides, antiquades, deslegitimades...- el que no demanem als nostres governs més propers. La lluita contra el canvi climàtic començarà a marcar la diferència el dia que s'inclogui en la nostra agenda política més propera i quotidiana. El decalatge entre les dues agendes -la local o estatal- i la internacional és l'autèntic llast. Els polítics que s'encaixaran les mans a Copenhaguen els escollim cada quatre anys i en fer-ho determinem el grau de convicció de la negociació.
Tot plegat ens convida a la pregunta: quina és l'àgora on es prenen les decisions que afecten el planeta? A l'assemblea general de l'ONU? Al seu consell de seguretat? En una reunió del G20? Al Parlament? Al ple municipal?
Al capdavall, no hi ha una agenda internacional i una altra de local: és la mateixa agenda política, i en depèn el futur del planeta. L'agenda és la mateixa, parlem d'economia verda als EUA o de la limitació dels 80 km/h, però no les responsabilitats. No hi passem de puntetes.
Parlem de canvi climàtic al 2010, a les eleccions al nostre país; i al 2011, en les eleccions de les nostres ciutats. I si Greenpeace no penja pancartes aleshores, pengem-les nosaltres.
