La cimera de les parts de Copenhaguen sobre canvi climàtic és un repte pels periodistes i un malson per als redactors de titulars. La major part de reunions, com passa en aquesta mena de trobades internacionals d'alt nivell, són a porta tancada i les discussions donen voltes a esborranys (els ditxosos drafts) redactats amb un llenguatge cruelment críptic: sovint les desavinences donen voltes a una o dues paraules -en aparença, sempre són tan innocents, les paraules-, dues paraules que obstaculitzen les negociacions durant dies. A vegades és fàcil saber la raó de la desavinença (la inclusió o no del mot vinculant genera previsibles batusses), però en d'altres ocasions les raons estan convenient disfressades en l'argot de l'alta diplomàcia. Els passadissos es converteixen en els privilegiats espais on poder 'caçar' una pista (vet aquí el gran joc de pistes!) i cal tenir... una de dues: o molta sort (ser al lloc i al moment apropiat, que sempre és, ha estat i serà la garantia d'una bona 'història') o conèixer molta gent (aquí brillen els periodistes amb contactes, que estiren els fils amb discreció de les fonts grises a l'altra banda de la porta).
(F)
Tanmateix, la cosa dóna resultats poc espectaculars perquè estem en l'àmbit més llunyà de la sobirania popular i aquí el poder es filtra amb moltes clàusules: les decisions acordades tindran repercussions evidents en la vida dels ciutadans; però encara no se sap com els estats concretaran en polítiques les directrius marcades. Tot és molt important, i a la vegada molt eteri, i no és cap contrasentit! És un repte per als periodistes, deia; perquè a Copenhaguen la lluita contra el canvi climàtic; el gran repte del planeta, avui; farà un pas important. Però és un malson pel redactor de titulars... perquè és molt difícil resumir una declaració política -no tècnica- en una desena de paraules.Els mitjans som bons en la generació d'expectació -els dies previs- però no hem acabat de trobar la fórmula per comunicar els resultats d'aquesta mena de cimeres. Potser és que parlem de canvi climàtic sobretot en clau de política internacional, i que encara ens costa incorporar aquest assumpte en les agendes nacionals o locals. Això no és només responsabilitat dels periodistes, alerta. Però és veritat que durant els pròxims 15 dies el ciutadà rebrà un allau enorme de notícies sobre el canvi climàtic per boca i veu de polítics llunyans, que no coneix, i que es veurà confrontat amb percentatges i xifres astronòmiques que no sap com traduir en la seva quotidianitat. No sé si això generarà més perplexitat que informació.
La cimera de Copenhaguem ofereix un 'primetime' innegable a la causa del canvi climàtic, però no és una bona eina per engrescar al ciutadà. A Copenhaguen, com va passar a Bali o a Johannesburg, els periodistes -també els bons periodistes- xocaran amb el gran exèrcit secret dels buròcrates, i convertiran les seves informacions -el tempo de la informació reclama almenys una notícia al dia- en un batibull de conjectures, rumors i anàlisis de curta caducitat. Un entreteniment perfecte per a la gana. El titular de sortida arrenca amb força: la cimera que ha de salvar el món (diguem, per exemple); el de sortida arriba desgastat i ple de blaus, esbufegant: els líders no fan la feina, tot plegat és l'embolic de sempre! Això no serveix per res. És el de sempre. L'aperitiu ens ha tret la gana per dinar... El ciutadà desconnecta.
Està bé parlar de com comuniquem el canvi climàtic a Copenhaguen. Però la discussió ha de continuar l'endemà de la clausura. En el debat hi són convidats... periodistes, polítics, activistes i ciutadans.
