1. ¿Com podem demanar als nostres polítics que arribin a acords ambiciosos a la Cimera del Clima de Copenhaguen (COP15) si en l'àmbit nacional o local l'agenda política continua indiferent als grans reptes del medi? ¿Té sentit que exigim als Sarkozy, Merkel o Zapatero de torn que es comprometin en la lluita contra el canvi climàtic quan els vots que els han portat a Copenhaguen a penes 'connecten' amb el desafiament climàtic? No es pot ser el 'capità enciam' a l'ONU i el rei de la indústria pesada a casa. Hi ha una relació molt potent entre el que es discutia al Bella Center de Copenhague i la nostra vida quotidiana... però ahir, als nostres carrers, es discutia de 'toros' i d'una neumàtica estrella televisiva. Els fets de Copenhaguen, al diari, tenien un tractament similar al que es dóna a les eleccions de Xile o a la llei de Salut dels EUA. Els polítics no han estat a l'alçada, a la capital danesa. Tampoc nosaltres. El nostre vot evidencia que tampoc prioritzem el camí cap a un model econòmic més eficient i responsable -més intel·ligent, vaja-, l'única solució que tenim per ajudar-nos a reconduir el sobrescalfament de la terra. Cada jornada electoral és tan o més important que una cimera de Copenhaguen.
2. Aquests dies, els principals líders mundials han experimentat amb dolor i perplexitat com les velles estratègies ja no els serveixen. Els crits de la societat civil organitzada han arribat a les sales de deliberació amb la complicitat dels mitjans (cosa que no va passar a Seattle, per exemple) i tot plegat ha impedit que amb quatre 'bones paraules' i un brindis al sol es donés per tancada la trobada. Tothom parla de fracàs, avui, fins i tot els amfitrions. Una paraula 'tabú', aquesta, en les trobades internacionals, el regne del vacu llenguatge del políticament correcte. No hi ha copets a l'esquena, ni sopars amb esmòquing. És massa seriós, això. Per fi. El 'fracàs' del la COP15 és, potser, el seu èxit. De la innòcua diplomàcia de saló, a les trinxeres de l'economia mundial. Per lluitar contra el canvi climàtic cal parlar de models econòmics. És natural que saltin espurnes, arribats a aquest punt. Hem tocat òs.
3. Àfrica ha dit la seva, a Copenhaguen (ja va començar a fer-ho a Barcelona) i també els petits estats insulars; vet aquí 'nous/vells' actors que reclamen el seu lloc en la llotja de les decisions. Hi ha hagut queixes sobre la manera com es discuteix la política internacional, legítimes crítiques abanderades pels bulliciosos estats sud-americans: qui i perquè dóna les invitacions per entrar a l'exclusiu club dels que manen? Un desori? Un desori necessari, en tot cas. S'ha trencat el rígid 'statu quo' d'abans. L'estructura de l'ONU, tan anclada encara a la guerra freda, mostra al món les esquerdes i fa més imprescindible que mai un repensament a fons de les institucions internacionals.
4. La cimera de Copenhague ha servit per alguna cosa? El primer ministre xinès Wen Jiabao assegut a la taula de negociacions, Barack Obama justificant-se amb cara de mal humor per no haver fet prou... I el consens general, i una major pressió social i política, per continuar avançant. No estàvem preparats per veure amb aquesta cruesa la dificultat de la discussió (la COP15 ha estat xocant, en efecte). Però més val que ens hi acostumem. Estem discutint sobre el futur del planeta.
