Ara fa més d'un mes que va acabar la Conferència de Canvi Climàtic de Copenhaguen i això permet haver paït una mica (no gaire) el que ha significat i posar-la en context. D'entrada, cal tenir present que les expectatives per a aquesta conferència no eren gratuïtes. Si mirem tres anys enrere, quan es marcava el camí cap a Bali, ja s'apuntava que el 2009 havia de ser un any important per les decisions a prendre per fer front al canvi climàtic. Han estat tres anys de molta feina, moltes i moltes hores de milers de persones per arribar a aquesta COP15. Malgrat això, no s'han assolit les metes que es marcaven i, quan es busca la part positiva, s'ha de dir amb la boca petita perquè sabem que no som on hauríem de ser. Copenhaguen ha deixat un mal gust de boca a tothom.
De totes maneres, crec que és interessant veure com el desenvolupament de la pròpia conferència és un reflex del mateix procés. La situació viscuda per molts dels representants de les organitzacions acreditades que hi vam ser és molt il·lustrativa del procés. En tot moment, es va permetre (com està previst) que es pogués registrar tothom qui, en nom d'una organització acreditada, volgués ser-hi. El Secretariat de la Conferència, per tant, sabia la quantitat de persones que s'havien registrat per participar i no podia al·legar desconeixement. En canvi, per garantir el bon funcionament de la cimera, no es van prendre mesures per evitar l'overbooking (limitant en nombre de inscripcions per organització) ni tant sols es van prendre mesures per a quan la situació es desbordés. Senzillament, l'organització va restar expectant fins que el sistema va col·lapsar.
Des de Bali, malgrat que les converses no avançaven (o ho feien massa lentament), malgrat que els terminis queien sense assolir els objectius, es va anar donant per entès que Copenhaguen ho solucionaria tot. Finalment, no ha estat així, sinó tot el contrari, i el procés s'ha acabat col·lapsant sol.
Com deia el geni, no podem resoldre els problemes fent servir el mateix tipus de pensament que els va crear. A Copenhaguen s'havien de resoldre problemes globals i encara anem (tothom) amb els interessos i les agendes o prioritats locals (estatals, o de les organitzacions o universitats, ...), però no hi ha cap visió i política globals.
(F)
Hi havia milers i milers d'observadors, però poquíssima d'aquesta gent pot influir directament en les negociacions. Aleshores, calia que hi fossin (hi fóssim) allà? Sí, sí que calia, ja que això potencia la mateixa conferència, afavoreix que es concentri en un mateix lloc molt coneixement, propostes... sobre el canvi climàtic i permet que hi hagi una dinàmica de treball, d'intercanvi, d'aportacions de visions impressionant. Però no pot ser que això mateix bloquegi el funcionament de la conferència, hi ha d'haver una organització que posi els límits. Per a què funcioni, cal un nou procediment de treball i que alguna institució es faci càrrec del funcionament en la seva globalitat.Això mateix està passant en el procés en global: seguim pensant que podem arreglar el problema mentre seguim negociant posant les prioritats dels estats per davant de les respostes globals. Aquest bloqueig fa que Copenhaguen hagi estat un cop molt dur per a les Nacions Unides. El procés del canvi climàtic, dins de les Nacions Unides, molt desacreditades, era dels espais de treball més seriosos i ben portats, i alguns analistes el consideraven el procés més multilateral de tot el sistema. Si realment, fer front al canvi climàtic, és molt urgent per a tota la humanitat (i crec que hauria de ser un punt de primeríssim ordre a l'agenda internacional) i el resultat és el que s'ha vist, el descrèdit per a la institució és majúscul.
Ara aquest procés ha quedat molt tocat i afavoreix que l'estratègia per fer front al canvi climàtic es desenvolupi en altres espais (com l'anomenat G-2). Ho haurem d'anar corroborant, però aquest canvi té moltes conseqüències: el lideratge d'aquest procés, fins ara portat per la Unió Europea, passa als Estats Units, les propostes de solució canvien de les renovables i l'eficiència (proposta europea) a la captura i l'emmagatzematge de carboni (proposta americana) i, això, ho trastoca tot (tipus de projectes de recerca que s'impulsen, destí dels fons econòmics...).
Davant d'aquest nou panorama tenim poques sortides: o reformem a fons el sistema de Nacions Unides i rellancem el procés de forma multilateral, transparent, justa i democràtica, o deixem que alguns països, que es consideren els líders del món, duguin a terme les estratègies que més els convinguin (cosa molt complicada en l'actual context internacional).
En qualsevol cas, el resultat de la Conferència no és positiu, perquè no tenim l'acord que necessitem i, per tant, això no solucionarà el repte que hem d'afrontar. Per això, com en moltes altres ocasions, ha de ser la societat civil qui agafi el testimoni i desenvolupi els processos de coordinació social que permetin implementar noves solucions. Les xarxes globals més ben travades que hi ha hagut fins ara -algunes conegudes com Greenpeace, però altres, molt més joves, més de base i funcionant electrònicament, com ara avaaz.org o 350.org- han marcat un punt d'inflexió en aquest aspecte.
Ara cal un pas més, la societat civil ha de dur a terme estratègies amb els governs més predisposats i més preocupats pel canvi climàtic: els governs locals i regionals d'arreu del món (especialment dels països rics), per desenvolupar projectes que permetin revertir l'escalfament del planeta. No és hora de demanar acords, ara cal implementar projectes.
