El canvi climàtic és el nou 'dolent' de Hollywood? Bé, no exactament. Però diferents grans produccions filmiques han centrat darrerament els seus arguments en les conseqüències d'un desastre climàtic. L'espectacular 2012, de Roland Emmerich, prima com el paper de fumar; The Road, basada en l'esplèndida novel·la de Cormac McCarthy, desesperada i radical; The Book of Eli o, des d'una perspectiva un pèl diferent, les propostes de la indústria de l'animació amb 9 i, fa un parell d'estius, amb Wall-E.
La catàstrofe ecològica esdevé la pedra de toc d'uns arguments que mostren una humanitat que parla amb accent yankee abocada al col·lapse. El canvi climàtic es presenta com un 'malvat' protagonista. A diferència dels agents russos de les pel·lícules de la guerra freda, i de les màfies colombianes del cinema dels noranta, el nou 'dolent' és invisible. És una mena de gran Macguffin.
Un Macguffin? Vegem la viquipèdia. Un Macguffin (també MacGuffin, McGuffin o Maguffin) és un element de suspens que fa que els personatges avancin en la trama, però que no té més rellevància en la trama en si. MacGuffin és una expressió encunyada per Alfred Hitchcock i que designa una excusa argumental que motiva als personatges i al desenvolupament d'una història, i que en realitat no té rellevància per si mateixa. L'element que distingeix el MacGuffin d'altres tipus de excuses argumentals és que és intercanviable. Des del punt de vista de l'audiència, el McGuffin no és l'important de la història narrada.
Hollywood no s'ha compromés amb la causa ambiental (Wall-E n'és l'excepció), sinó que l'ha adaptat al seu model de narració. El desastre ecològic, en aquests temps d'ensulsiada ideològica i fronteres difuses es revela com una eina especialment interessant per dibuixar trames emocionants (i inquietants), bé que poc útils per a la conscienciació ambiental.
El canvi climàtic és presentat com un càstig; com una plaga bíblica, vaja; i no pas com la conseqüència d'un determinat model econòmic i cultural. És possible -és necessari!- canviar aquest model i per tant reencaminar les conseqüències del desastre. Però Hollywood agafa el tema en el moment de l'explosió i es concentra en la descripció pornogràfica del desastre. Quin sentit té actuar contra una fatalitat?
Hi ha un camí del mig entre la frívola negació i el nihilisme més negre, que ens convida sempre a l'inacció. Perquè abans no haguem de córrer davant d'un gran tsunami, encara ens queden algunes coses per fer. O això ens convé pensar, almenys.
