L'escalfament alimenta l'escalfament. Un revés inesperat. L'acumulació d'estudis i evidències científiques mostra un panorama cada cop més complex a propòsit del canvi climàtic. Del simplisme inicial dels més reticents -que primer dubtaven de l'existència real d'un canvi en el règim atmosfèric i, havent-lo hagut d'admetre, després en minimitzaven les hipotètiques conseqüències, hem passat en pocs anys al ple reconeixement de l'enorme transcendència del fenomen i de la seva extrema complexitat. De fet, no podia ser d'una altra manera. Un sistema tan sofisticat com la biosfera i l'atmosfera que duu associada no podia respondre de forma simple a canvis significatius en els balanços d'un gas tan biològicament determinant com el diòxid de carboni. Hauria estat com creure que doblar els tipus d'interès no havia de tenir cap efecte sobre l'economia...
En poques setmanes, han aparegut dos estudis reveladors. D'una banda, Daniel G. Boyce, Marlon R. Lewis i Boris Worm, biòlegs i oceanògrafs de la Dalhousie University (Halifax, Canadà), han publicat a la revista Nature les seves recerques sobre l'estat del plàncton oceànic. De l'altra, Steven Running i Maozheng Zhou, botànics de la University of Montana (Missoula, Estats Units), han donat a conèixer, a la revista Science, els seus estudis sobre la fixació de carboni per part de la vegetació. La conclusió és que els nivells de la fixació de carboni duta a terme per les plantes són globalment més baixos ara que dècades enrere, amb un tendència decreixent.
Els oceanògrafs de la Dalhousie University, a partir de dades pròpies i d'altres investigadors americans i europeus i de documentació històrica compilada des de 1899, han establert que, des de ja fa dècades, la massa global del plàncton marí disminueix en un 1% anual respecte de la massa de l'any anterior. Als oceans de l'hemisferi nord, la biomassa planctònica ha experimentat un alarmant decreixement del 40% de l'any 1950 ençà. El plàncton vegetal està integrat per algues microscòpiques que viuen a les aigües superficials. Mitjançant el diòxid de carboni atmosfèric que capturen, inicien el procés de generació de matèria orgànica que alimenta la vida oceànica. Sense plàncton vegetal (fitoplàncton) no hi hauria peixos, la vida pràcticament desapareixeria del mar. Altrament, és clar, la concentració de diòxid de carboni atmosfèric augmentaria, perquè desapareixeria el consum que ara en fan els oceans.
Els botànics de la University of Montana, a partir de dades obtingudes pel sensor MODIS del satèl·lit Terra de la NASA, han constatat que, a la dècada 2000-2009, la productivitat primària de la vegetació de l'hemisferi sud ha sofert una seriosa caiguda. Això vol dir que la massa vegetal dels continents disminueix. Les plantes, per mor de la disminució de les pluges, no capturen tant diòxid de carboni atmosfèric com abans i, doncs, produeixen menys matèria orgànica. A Indonèsia, Nova Guinea, l'Àfrica sud-oriental i bona part de l'Amèrica del Sud, les plantes fixen ara fins a 20 grams menys de carboni per metre quadrat i any que 10 anys enrere. És a dir, 20 tones menys de carboni per quilòmetre quadrat i any.
Així que minva la massa global de la vegetació marina i la de la vegetació terrestre també. No són bones notícies. Si sabéssim discernir les coses importants de les anècdotes atractives, la premsa s'ocuparia a fons d'aquestes transcendents informacions, perquè denoten una evident caiguda del vigor vital planetari. L'escalfament global incrementa l'aridesa continental i la temperatura de l'aigua marina superficial, de manera que l'activitat de les plantes experimenta un alentiment. Això empobreix la biomassa planetària i, de retruc, a sobre, provoca una disminució en les taxes de fixació de diòxid de carboni atmosfèric precisament en un moment en què tenim excés d'aquest gas. El cercle viciós és: el diòxid de carboni excessiu exalta l'efecte hivernacle i sobreescalfa el planeta, cosa que frena l'activitat de les plantes que capturarien el diòxid de carboni excessiu que exalta l'efecte hivernacle i sobreescalfa el planeta. Correm el risc d'entrar en una nefasta espiral deletèria.
Mentrestant, els administradors del passat que ens construeixen el futur continuen convençuts que hem de créixer sense aturador. La nostra economia va bé si consumim cada vegada més de tot, aboquem cada vegada més diòxid de carboni en cremar més combustibles fòssils i demandem cada vegada més aliments. O sigui, si la biosfera disposa cada vegada menys de tot, s'ofega en cada vegada més diòxid de carboni i veu com la productivitat vegetal global no para de minvar. La contradicció és colossal. Els economistes del
XVIII van teoritzar a partir del supòsit que l'energia i els recursos naturals (de clima ni en parlaven) eren abundants, inesgotables i barats. Ja comença a ser hora d'adonar-se que, més de dos segles després, ja no són ni abundants, ni inesgotables, ni barats. I que, en provocar el canvi climàtic, els fem encara menys abundants, més difícils d'abastar i més cars. Tanta ceguesa desconcerta. ¿Algú que governi sap on és el nord?
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
