Els diaris ens han mostrat les primeres fotos d'Artur Mas com a President de Catalunya, al balcó del Palau de la Generalitat. Se'l veia sota el Sant Jordi de la façana, mig tapat per la senyera. Amb això no n'hi haurà prou, ni de bon tros, però sense això no anirem enlloc. Un dels errors del Tripartit (que són menys dels que s'ha posat de moda criticar) ha estat no seduir. "Menteix-me i digues que m'estimes!", deia Vienna a Johnny Guitar. Les infidelitats es poden perdonar; la desesma, no.
Catalunya, més que escut, té logo. En comptes de lleons rampants, gorres frígies o columnes d'Hèrcules tenim uns discrets florons noucentistes contrapuntant quatre barres ja prou minimalistes. O ens sobra grafisme o ens falta heràldica. La sobirania es pròpia d'humans que s'emocionen, només els àngels bufadors viuen de l'aire del cel. Necessitem paraules, a més de fets, projectes que ens enrolin, un país per somniar coses. I més Guardioles.
Hem de veure el futur com un repte, no com un problema. O sigui com una oportunitat. Podem esdevenir un país post-industrial sostenibilista. L'industrialisme clàssic pertany al passat quasi tant com el pre-industrialisme de l'ancien régime. Per parlar de sobirania en el segle XXI s'ha d'entendre d'eficiència energètica, d'economia circular i de gestió de la demanda. Només les idees globals justifiquen els projectes locals. Les banderes, aleshores, s'omplen de colors il·lusionats, humans.