En les darreres cites electorals municipals s'ha vingut notant un augment notable de llistes cíviques, independents o de grups que es presenten com pacte municipal, agrupant forces polítiques que anirien soles en unes eleccions autonòmiques, o disfressant una marca política que no és ben percebuda en aquella localitat, en allò que els politòlegs anomenen les marques blanques dels partits.
Per poder copsar la veritable dimensió del fenomen en una regió propera i coneguda, m'he detingut a mirar amb certa atenció 3 municipis petits-mitjans d'una comarca de la província de Barcelona. Tots tres municipis han viscut o viuen processos actius de participació ciutadana en relació a infraestructures ambientals (o d'impacte ambiental). En un d'ells, d'uns 9.000 habitants s'hi han presentat 7 llistes, cap independent. El segon, de 10.000 habitants i escaig, ha tingut 6 llistes. I al darrer, d'uns 12.000 habitants, hi ha hagut 7 llistes, una independent. No entrarem en els municipis amb nom propi ni en els projectes ambientals en discussió, per així posar tot l'èmfasi en la naturalesa de les candidatures i dels seus programes.
Sí donarem, en canvi, algunes dades, sense cap intenció d'establir relacions causa-efecte, sinó només per caracteritzar una mica més aquestes localitats. Els projectes que s'hi han discutit o s'hi discuteixen són tots infraestructures privades, és a dir, iniciatives empresarials per a la dinamització econòmica. La primera en l'àmbit del transport, la segona en l'àmbit del comerç i la darrera en l'àmbit de l'energia. Totes tres infraestructures estan sotmeses a estudis d'impacte ambiental i tenen, és clar, defensors i detractors. L'única infraestructura encara no construïda és la del tercer municipi, energètica.
Feta la foto de les localitats observades, anem a veure què han dit els programes dels grups que concorren. Doncs bé, a grans trets, s'observa que els municipis 1 i 2 han tingut programes força genèrics, perfectament alineats amb el tarannà de la casa política "mare". Fins i tot compartien els slogans de campanya, colors i imatge corporativa. Les propostes més específiques que s'han pogut trobar en els programes guarden relació amb el pla general, el model de creixement i ordenament urbà i la mobilitat, i això ha sigut així per a ambdós municipis i per a pràcticament totes les candidatures.
En canvi, en el tercer municipi, amb una infraestructura en ple procés de discussió política i debat públic, la cosa és ben diferent. Tres candidatures s'han desmarcat lleugerament de la casa mare i han lluït slogans i imatge propis, en el que sembla un esforç per donar individualitat a la seva proposta. I totes les candidatures, amb l'excepció d'una, han abordat de forma més o menys directa en els seus programes la infraestructura en qüestió i les seves conseqüències, beneficis i perjudicis. Alguna llista fins i tot ha articulat la campanya de forma clara al voltant del tema. Cal insistir de nou que aquesta comparativa no persegueix cap conclusió o deducció. Però sí vol fer notar que, quan en una localitat hi ha debat obert i actiu, l'activitat democràtica se'n ressent en tots els sentits. Les propostes són més concises, en ocasions potser massa i tot. Però els que fan l'aposta de treballar per a la col·lectivitat també fan un esforç diferent en quan a l'adaptació de les seves idees i les del partit a la realitat més propera i immediata. En altres paraules, sembla que el vestit sigui més fet a mida, més elaborat i precís. Això estimula el debat polític i, forçosament, ha de beneficiar la participació democràtica.
