Els jueus subjugats pel faraó s'adonaven que allò ja passava de taca d'oli. Però no sabien com fer-s'ho. Fins que va aparèixer Moisès i els oferí lideratge. No motius, sinó lideratge. De motius per marxar d'Egipte els en sobraven. El que no teníen era projecte. Necessitaven una il·lusió mobilitzadora i algú que l'encarnés. Moisès els mostrà la terra promesa i es brindà a conduir-los-hi. No sense obstacles, ni en quatre dies, però amb fermesa i compromís. Es rebel·laren contra l'esclavatge i emprengueren camí.

La majoria dels polítics europeus, i més encara els nostres, administren esclaus catatònics, però no engresquen persones lliures. Han fet la llista de calamitats i ens n'han explicats les causes, però ni han tingut la mica de gosadia d'identificar i proclamar els noms dels esclavitzadors, ni ens han emplaçat a la rebel·lia responsable, ni s'han ofert per a liderar-nos en el camí cap a una terra menys hostil. Per defecte, actuen d'agents subsidiaris del desordre ètic que ens endogala.

Necessitem il·lusionar-nos. Amb terres promeses possibles, no amb virtualitats inabastables. Però il·lusionar-nos. Tal com ens vam il·lusionar aleshores dels Jocs Olímpics del 92, per exemple. La candidatura de Barcelona va ser elaborada l'any 1984, també època d'estretors, ja n'hem perdut el record. Ara, és clar, ens caldria un altre horitzó. Un horitzó, d'una banda, lligat a Europa i, d'una altra, potser deslligat del nostre Egipte domèstic. Un horitzó per sortir de la crisi anant cap a alguna banda millor, no per quedar-nos on som curant-nos les ferides amb la caritat europea.

Ens convenen missatges d'il·lusió realista. Molt. Caldrà travessar el desert, segurament. Però amb l'esperança posada en objectius engrescadors. Prou de queixes i males notícies. Dels líders polítics necessitem projectes honestos i enroladors. Projectes propis dels temps postindustrials. Moisès morí a les portes de la terra promesa. Però hi dugué el seu poble.

*Article publicat a El Periódico.