Massa sovint els processos d'urbanització han oblidat planificar la seva relació amb els espais de forest, amb els boscos que sovint envaeixen durant el propi procés urbanitzador. La recepta per evitar danyar el medi i enriquir el territori en aquests processos és construir infraestructures verdes, és a dir, interrelacionar els diversos espais verds de dins i de l'entorn de les àrees urbanes de manera que no es quedin aïllats. Aquesta és la proposta que va fer el director gerent del centre de la Propietat Forestal de Catalunya, Antoni Farrero, a la quarta sessió de l'Aula d'Ecologia d'enguany que el CREAF organitza a la Casa Elizalde.
Per Antoni Farrero, a més, la legislació actual permet aquest tipus de planificació a través d'infraestructures verdes: "Els instruments els tenim, el que cal és voluntat per tirar-ho endavant".
El responsable del centre forestal va posar un exemple d'aquest tipus de desenvolupament, a partir d'un municipi del Vallès situat a la falda de Collserola. En aquesta població, un dels espais verds més grans és el parc de Collserola. Però no ens podem quedar amb aquesta illa, va explicar, sinó que el que cal fer és crear una sèrie d'infraestructures verdes i crear espais de connexió entre elles: agricultura urbana (que ajuda a protegir el parc), riera, espais residuals de les urbanitzacions, jardins associats a habitatges, parc metropolità, parc urbà i vegetació associada a la infraestructura urbana.
Per gestionar tots aquests espais boscosos propers o que estan dins dels municipis, Farrero considera que és imprescindible buscar fórmules de concertació entre l'administració i els propietaris privats del territori.
Relació entre àrees protegides i zones urbanitzables
La conservació de les forests en l'entorn metropolità amb altes densitats d'urbanització i d'infraestructures exigeix mesures de protecció urbanística més enllà del règim del sòl no urbanitzable.
Però quines han de ser aquestes mesures que hem d'adoptar? Antoni Farrero va explicar que l'estratègia tradicional (que es concreta a partir del Pla General Metropolità de 1976, que protegeix les àrees no urbanitzables) és delimitar unes àrees concretes amb uns nivells molt elevats de protecció, però a mesura que la urbanització del territori s'expandeix ens trobem amb el problema dels límits, és a dir d'una inadequada gestió de les zones frontereres entre les àrees altament protegides i les que no ho estan gens. Amb el temps s'ha vist que és molt important la connectivitat entre aquestes illes protegides, la creació d'una xarxa que el model tradicional no contempla. Aquesta, doncs, hauria de ser l'estratègia.
La relació entre els diversos espais no és una tasca senzilla, per tant en la gestió d'aquests boscos urbans sorgeixen diversos conflictes a partir del fet que a les àrees frontereres l'activitat primària (agricultura i forestal) es redueix pràcticament a zero i de les degradacions associades als impactes de la urbanització i de les infraestructures. També genera conflicte la regulació de l'ús social d'aquests espais i la relació entre la titularitat i l'ús que se'n fa.
Un exemple que mostra aquests conflictes que cal resoldre: en els espais on hi ha urbanitzacions que han ocupat zones de bosc, els propietaris forestals de les àrees frontereres es troben que han de construir xarxes de protecció d'incendis als seus terrenys pels perills que comporta la urbanització.
Una eina que permet abordar aquests conflictes és el Sistema d'Espais Lliures, una figura a mig camí entre el sòl urbà i el no urbanitzable, que contempla el mateix sistema de gestió que el de les zones verdes de les ciutats. Aquesta darrera opció, Ferrero assegura que és la més adequada en zones verdes amb caire forestal de reduïdes dimensions i integrades a sectors urbans i també per a forests amb alta freqüentació i per als parcs naturals de dins de les ciutats.
Un dels espais que pot generar major conflictivitat són els terrenys abandonats dins d'un model de desenvolupament urbanístic agressiu. Per tant, aquests terrenys exigeixen tècniques de planificació i gestió dels recursos econòmics necessaris per adequar-los.
Finalment, Farrero va dir que confiava que la resta de Catalunya mirés l'aïllament entre les zones verdes que hi ha a la regió metropolitana fruit del procés urbanitzador per tal de no caure en els mateixos errors.
(P)
La perversió del sistema de finançament municipal
Durant la tertúlia amb el públic, Antoni Farrero va reconèixer que un dels problemes de l'abús del territori prové de la gestió que fan els ajuntaments del sòl, fruit de les mancances de finançament que pateixen, i que supleixen amb la requalificació i venda de terrenys: "No s'hi val urbanitzar per poder finançar altres aspectes de primera necessitat pels municipis". Aquesta urbanització que critica s'ha fet a més sense pensar en la connectivitat de les zones verdes de les ciutats i els boscos urbans.
| Adjunt | Mida |
|---|---|
 Barcelona vista des de Collserola | 117.71 KB |
