Poznan: encallats a mig camí entre Bali i Copenhaguen

Aquesta és al quinzena del canvi climàtic a les Nacions Unides i, a Poznan (Polònia), té lloc la 14ª Conferència de les Parts de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Tot i això, les persones que segueixin més de prop aquestes qüestions segurament recordaran que, per aquestes dates ara fa un any, va tenir lloc la 13ª conferencia a Bali (amb gran ressò als mitjans de comunicació) i gairebé segur que d'aquí un any sentirem molt a parlar de la 15ª conferencia a Copenhaguen; en canvi, enguany (tot i la força mediàtica del tema), la conferencia està passant molt desapercebuda.

Aquesta conferència ha arribat en un moment fluix. Per una banda, la crisi financera l'afecta molt i, per altra banda, el buit de lideratge als Estats Units (Obama enviarà un equip de treball, però la delegació nord-americana té un paper molt més baix que en altres ocasions), fan que el procés d'establir un acord per fer front al canvi climàtic estigui molt aturat.

El gran repte actual és trobar el desllorigador per aconseguir un acord que pugui entrar en vigència quan caduqui l'actual (el protocol de Kioto es posa uns objectius per a l'any 2012, però no diu res per més enllà), i per poder tenir un acord nou l'any 2012, està establert que hi ha d'haver un nou document l'any 2009 (per tal que els estats tinguin temps de ratificar-los i que entri en vigor abans que expiri el mandat de l'actual Protocol).

En aquest context, podem veure que l'any passat, a Bali, hi havia molta pressió perquè era necessari que s'acabés la conferència, com a mínim, amb un acord que establís el procés per poder tenir un document nou l'any 2009. Enguany, però, no hi ha aquesta pressió i els temes de treball no avancen.

A més a més, la UE, la gran avaladora d'un acord fort que permeti fer front de forma decidida al canvi climàtic, es troba en un mal moment: dividida i amb la pressió per la crisi financera, les qüestions de canvi climàtic no estan a primera línia de l'agenda. Els debats interns, a nivell de la Unió Europea, són molt forts i no hi ha una posició conjunta. A més, qui hostatja aquesta conferència, Polònia, tot i ser un país europeu, és un dels grans detractors dels acords en favor de les mesures fortes per fer front al canvi climàtic. Davant d'això, enlloc de tenir un paper preponderant, es produeixen situacions estranyes com que Polònia tingui un paper irrellevant en alguns espais en els que hauria de ser un actor principal en qualitat d'amfitrió, fet que debilita la posició europea.

(F)

Tot plegat, ha fet que sense la urgència d'haver de tenir un acord, el perfil baix dels Estats Units i la Unió Europea mig perduda en els debats interns, ningú sàpiga ben bé com han d'avançar les converses i hi hagi un desconcert important. Realment, la situació és força complexa. A la complicada estructura que té aquesta conferència (moltes reunions en paral·lel, amb temes que sovint es solapen i objectius poc concrets), se li ha afegit que s'han generat més grups de treball, comissions per aclarir aspectes específics dels temes de debat, grups de suport a propostes concretes i, tot plegat, encara ha afegit més confusió.

L'estancament de les converses porta a uns debats molt i molt tècnics que se centren aspectes molt concrets i específics dels debats i es perd la visió global del problema. Així les converses es desvirtuen i esdevé que el canvi climàtic en ell mateix deixa de ser un problema i la qüestió central és si l'emmagatzematge del CO₂ pot ser un mecanisme de desenvolupament net o si l'aportació dels boscos és més important que l'ús del sòls agrícoles, etc... Ara com ara, ningú s'atreveix a posar el cascavell al gat i dir: a quins objectius ens hem de comprometre? Quan sapiguem això podrem parlar de quins mecanismes són els necessaris per poder-ho portar a terme; en canvi, estem construint la casa per la teulada i parlem dels mecanismes que portarem a terme sense saber on hem d'arribar. De fet, aquests debats en si mateix són molt il·lustratius de la situació global. Mentre es dediquen hores i hores a parlar sobre aspectes laterals dels mecanismes que s'ha d'aplicar, no s'entra a marcar quins han de ser els objectius globals que hem d'assolir entre tots. Més enllà d'aquesta situació, sembla que tothom accepta que no hi haurà cap acord remarcable i el nivell de pressió per les ONG, tot i ser alt, té un punt de descafeïnat.

Per altra banda, cal dir que no tot és gris. Per exemple, el South Center (una mena de "think tank" del Grup dels 77 (G-77), un grup de països empobrits que n'inclou més de 130), diu clarament que anar a buscar un nou acord és un malentès i una pèrdua de temps. Especifica que no cal negociar un nou protocol, sinó que només cal posar-li nous objectius a l'actual, és a dir, una data i una quantificació de la reducció de les emissions que s'ha d'aconseguir. Segur que seria un camí més fàcil i més ràpid, que estalviaria molts esforços i seria més clar per a tothom.

Ara com ara no sembla que s'hagi d'arribar a gaires acords, però encara queda una setmana i poden passar moltes coses. Sobretot, perquè ha d'arribar una nova delegació americana i, especialment, perquè els darrers dies de la conferència (quan arriben els ministres) els debats es revolucionen considerablement i s'arriben a tancar temes que semblaven totalment encallats. Ja veurem com acaba.