Els nostres avis parlaven de ‘canviar d'aires' com el pròleg d'un llarg viatge o com la metàfora d'un canvi que hom havia d'emprendre de forma proactiva. En realitat, però, l'aire canvia sol, sense que nosaltres hàgim de ‘canviar' res. En les diferents capes d'aire que envolten el planeta com si fossin una ceba, l'aire es mou constantment; a través del vent transporta bactèries, llavors, espècies invasores... i minúscules partícules de pols, així com components químics o metalls. En realitat, l'aire pur no existeix, perquè és impossible aïllar-lo fora d'un laboratori. L'aire són els aires.
L'aire que respirem habitualment està format per un 78% de nitrogen, un 21% d'oxigen i un 1% d'argó, però també pot contenir petites traces de diòxid de carboni i metà i en algunes condicions i territoris una major o menor proporció de vapor d'aigua, que acostuma a moure's entre el 0,1% i el 4%. L'espai on respirem, el nostre petit món, on viu la fauna i la flora, és l'anomenada troposfera, amb una altitud de 7 quilòmetres als pols i de 17 a l'equador. És en aquest espai on la nostra salut es veu més amenaçada perquè és aquí on estem exposats la major part de la nostra vida i on la presència i persistència de contaminants, siguin d'origen natural (l'erupció d'un volcà) o humà (una fàbrica), ens afecta més.
Però encara n'hi ha més, perquè no només són aquests factors externs, és també la manera com interactuen els diferents elements. La calor, per exemple, és un catalitzador important que facilita o desencadena reaccions químiques en el que respirem: el cas de l'ozó combinat amb la presència de partícules de pols fa patir moltes persones cada any en els ambients mediterranis com és el nostre.
Què és l'aire contaminat i com ens afecta?
L'aire que respirem a les ciutats és molt més net avui que el que respiraven els nostres besavis de la primera revolució industrial. S'ha avançat molt i darrerament hi ha hagut, en clau europea, un esforç ingent per a regular les emissions en els sectors de la indústria i el transport. Malgrat això, el de la contaminació atmosfèrica segueix sent un majúscul problema de salut pública a Europa. Com hem anat tractant a Inspira desenes de vegades, el quid de la qüestió es troba en la contaminació derivada de les partícules en suspensió i en la contaminació per ozó (un tema especialment candent a la ciutat de Barcelona, atès el seu microclima).
Els principals contaminats, segons l'Agència Europea del Medi Ambient són:
1) Les anomenades PM, entre les quals es troben la sal marina, el carbó, la pols o les partícules condensades de determinats químics. Poden afectar el sistema nerviós central i el sistema reproductiu.
2) El diòxid de nitrogen (NO2), que es forma en processos de combustió d’automòbils i centrals elèctriques (principalment) i que perjudica el fetge i arriba a la sang.
3) L’ozó troposfèric (02) format per reaccions químiques propiciades per la llum del sol, agreujat per la contaminació provinent del trànsit o la indústria.
4) El diòxid de sofre (SO2), que és emès per alguns vehicles i calefaccions… i també pels volcans.
5) El benzopirè (BaP), que té el seu origen en la combustió incompleta de combustible.
Les partícules en suspensió (PM) són tan lleugeres que floten a l’aire i en algun cas no solament arriben als nostres pulmons sinó que es barregen amb la nostra sang, igual que l’oxigen.
L’O2, PM, N02, S02 i BaP provoquen diferents tipus d’irritació a ulls, nas i gola… i problemes respiratoris. Aquesta afectació a les vies respiratòries, derivada amb inflamacions i infeccions pot arribar a desembocar en asmes, funcions pulmonars reduïdes i altres malalties relacionades amb el pulmó, com ara el càncer. El PM, l’O2 i el SO2 provoquen malalties cardiovasculars.
Vet aquí la paradoxa: l’aire ens permet viure però, per bé que és transparent i inodor, no és inofensiu, especialment en ambients tancats. En aquests espais, la presència de diferents contaminats, com el gas radó que es forma al sòl, el fum del tabac, els gasos o partícules de combustibles cremats o productes químics, generen un hàbitat especialment complicat. Ni un cel radiant, ni una casa neta com una patena són, malauradament, garantia d’un aire net.
La situació a prop de casa
Segons dades oficials del Govern espanyol, només l’1% de la població es troba en zones on es superen els valors límit de diòxid de sofre, el 26% es troben en zones on es supera el límit anual de diòxid de nitrogen, l’1% en zones que superen el valor límit anual de PM10, partícules menors a 10 micres. El 48% viuen en llocs on es superen els límits de seguretat de l’ozó troposfèric. Dades inquietants, que reforcen que aquesta no és una qüestió a conjugar en ‘condicional’ sinó en imperatiu… i a plantejar amb urgència.
L'aire té preu?
Un estudi recent de l’Organització Mundial de la Salut, ‘Review of evidence on health aspects of air pollution’, mostra que l’exposició a partícules en suspensió que no superen les 2,5 micres pot provocar a llarg terme malalties com l’aterosclerosi, efectes adversos en els parts i malalties respiratòries a la infància. L’estudi també indica una relació entre el neurodesenvolupament, la funció cognitiva i la diabetis i reforça el vincle causal entre les PM de menys de 2,5 micres i les morts relacionades amb problemes de cor i de pulmó.
L’aire té preu? Sí, i molt car... si tenim en compte el seu impacte enorme sobre la vida de les persones i els milers de milions de recursos que cal mobilitzar per fer front a aquesta pandèmia invisible. No és exagerat referir-s’hi així, ben mirat. Segons dades de l’OMS, es calcula que la contaminació de l’aire en interiors causa almenys 2 milions de morts prematures, la majoria en països en vies de desenvolupament. Es calcula que la contaminació atmosfèrica urbana causa, segons la mateixa font, 1,3 milions de morts a l’any arreu del món.
Reduir el volum de partícules en suspensió disminuiria fins a un 15% les morts atribuïdes a la contaminació atmosfèrica a Europa, on cada any se’n comptabilitzen unes 430.000. Les mesures preventives contra aquests contaminants han estat erràtiques i dèbils, però ara la Comissió Europea ha engegat iniciatives ambientals que n’estimen els efectes i busquen estratègies per reduir-ne l’impacte econòmic i social. Dins d’aquest marc, s’ha declarat 2013 l’Any de l’Aire i s’ha proposat millorar-ne la qualitat.
La designació d’aquest any segurament no marcarà la diferència, però serà un pas més per ajudar a relacionar-nos d’una altra manera amb un element la qualitat del qual, massa sovint, donem per descomptada, i que hauríem de conèixer, i respectar, molt més. En l’aire ens juguem la salut.
