Marzo va explicar que l'informe que va desgranar durant l'hora i mitja que va durar la sessió ha estat presentat als nivells polítics més elevats per tal que prenguin mesures per afrontar la fi d'uns combustibles en els quals sostenim tot el nostre nivell de vida. I va reclamar un pacte d'Estat per planificar quin model energètic i econòmic deixem a les futures generacions.
Anticipació de la fi dels combustibles fòssils
Les xifres que s'acostumen a donar sobre la data d'acabament de les reserves mundials de combustibles fòssils donen 40 anys al petroli, 60 al gas i 200 al carbó. Però Marzo va afirmar que aquestes dades són una fal·làcia perquè fan creure que fins que no s'esgotin aquests períodes no hi haurà problemes. La data que ens ha de preocupar és el moment en què l'oferta ja no pugui seguir el ritme ascendent de la demanda, moment que s'anomena “pic productiu”. I diversos estudis diuen que ja l'hem superat o estem a punt de fer-ho. Les mateixes companyies petrolieres ho han començat a reconèixer recentment: el cap de la Shell fa poc va dir que arribarem al pic l'any 2015.
Els càlculs que diuen que no ens hem de preocupar fins d'aquí a 40 anys tampoc contemplen l'augment previsible de la demanda, tant dels països occidentals com de les potències emergents. En aquest sentit, alguns estudis asseguren que passarem dels 85.000 barrils de petroli consumits anualment el 2005 als 115.000 el 2030.
Tot plegat significa que les alternatives als nivells actuals de consum de combustibles fòssils s'han de començar a construir des d'ara mateix. El problema és què pot reemplaçar una font tan barata com ho és actualment el petroli per als consumidors finals? Aquí hi hem de sumar una altra pregunta: quan de temps necessitem per construir l'alternativa? A banda, lògicament, de les repercussions que puguin tenir els possibles escenaris de futur pel medi.
Dependència del petroli
El món consumeix 157.000 litres de petroli per segon. D'aquesta quantitat, la meitat la consumeix el transport, el 35% és per a ús domèstic i industrial i el 15% es transforma en plàstics, fibres, detergents i altre productes. Si no disposéssim de petroli, per tal de mantenir el ritme de consum energètic anualment necessitaríem 5.200 centrals tèrmiques de carbó, o 200 centrals hidroelèctriques de la dimensió que té la que s'ha construït a les tres gorges de la Xina, o 2.600 centrals de megawats (actualment n'hi ha 400), o 4,5 milions de panells solars, o 1,6 milions d'aerogeneradors.
Aquesta transformació és impossible d'assolir actualment, i tampoc en un temps curt. És per això que Marzo va dir que ens hem de plantejar on volem arribar, i si té sentit el creixement sense fi on estem immersos. Per ell la solució ha de passar per un conjunt de factors: energies renovables (que no ho poden resoldre tot), el sacrifici personal, fer polítiques dissuasives del consum energètic (fent pagar els costos íntegres, donar incentius, etc.), educar la població, impulsar l'estalvi i l'eficiència energètica... Però tot i aquesta varietat d'opcions, no es va mostrar massa optimista sobre la voluntat política real de fer-hi front. A més, es va mostrar preocupat per les conseqüències en el camp de la geoestratègia, és a dir, pel perill de nous conflictes mundials, ja que l'accés a les reserves que existeixen de petroli i gas podria desencadenar nous enfrontaments armats.
“Hem d'entendre que l'època dels hidrocarburs fàcils és una anomalia històrica”, va concloure Mariano Marzo, “i que estem davant d'una situació que demana una revolució energètica total, un canvi espectacular”. El dubte és si sabrem i podrem fer-hi front sense generar nous conflictes ni empitjorar el canvi climàtic.
