[A FONS] Extirpar, afavorir o corregir la ciutat de baixa densitat?

'En un punt de la història va semblar que la llibertat del suburbi podia ser la resposta als problemes del creixement. Si l'home no podia suportar la ciutat almenys podia fugir-ne' Lewis Mumford (1961)

Extirpar, afavorir o corregir són les tres opcions que Francesco Indovina, professor de tècnica i planificació urbanística de la Universitat de Venècia, es planteja de cara a afrontar els reptes de gestionar la ciutat de baixa densitat o difusa. Aquest repte s'aborda en el llibre La ciudad de baja densidad. Lógicas, gestión y contención, títol de la col·lecció Territori, una iniciativa de l'Observatori Territorial de la Direcció Estudis de la Diputació de Barcelona. En aquesta publicació es recullen i s'amplien els continguts d'un curs organitzat pel CUIMPB el novembre de 2004. El llibre s'estructura en tres grans blocs. En el primer s'analitza la realitat, les dimensions i la naturalesa de la denominada ciutat de baixa densitat; posteriorment s'estimen els costos ambientals, socials i econòmics del model; i finalment, s'intenta entrar en l'aspecte clau, com ho gestionem? I Indovina ho té molt clar, considera que la correcció (una tercera via entre eliminar aquest nou model de ciutat i afavorir-la) és el camí a seguir. En aquest sentit afirma 'la fugida per motius econòmics, ambientals, socials i psicològics de la insostenibilitat de la condició urbana concentrada cap a un escenari de camp urbanitzat no soluciona els problema ja que emergeixen noves situacions negatives: mobilitat en augment, aïllament, falta de serveis... Precisament per a resoldre en part algun d'aquests aspectes l'autoorganització tendeix cap a la ciutat difusa. Voler-ne augmentar els trets urbans hauria de constituir el compromís de l'urbanisme'. Un nou model de ciutat Francesco Indovina aborda en la introducció de La ciudad de baja densitat aquells elements que han provocat la configuració d'una nova manera d'entendre la ciutat. L'urbanista n'assenyala tres: la decadència del sector primari, el procés de migració interna i sobretot el 'desig' d'un nou estil de vida que consisteix en viure envoltat de 'natura' i a pocs minuts de la ciutat central. Altrament, l'augment del preu de l'habitatge i el paper de la tecnologia -que permet la descentralització del procés productiu- han estat factors que han afavorit la difusió de la ciutat en el territori. D'aquesta manera segons Indovina es passa d'una relació ciutat ' camp polaritzada, a una diversitat d'escenaris. Concretament n'identifica quatre: el camp, el camp urbanitzat, la urbanització difusa i la ciutat metròpoli. I és que aquesta nova configuració del fenomen urbà no està exempte de problemes metodològics. Cal parlar de ciutat difusa o de baixa densitat? El concepte de ciutat es refereix a complexitat d'usos i funcions però mentre difusió significa que aquests usos estan repartits per un territori ampli, 'baixa densitat' és un terme exclusivament residencial. Més enllà de determinar exactament ambdós concepte Indovina considera 'evident' que existeix una 'demanda de ciutat' fora dels límits tradicionals. I per tant cal abordar-ne quina resposta tècnica i política es dóna: extirpar aquesta forma urbana i reintroduir-la a dins de les muralles; afavorir-la (considera que el mercat no es pot limitar) a partir de servir infraestructures viàries que permetin treballar a distàncies mitjanes del lloc de residència; o finalment, corregir-ne les disfuncions tenint en compte els aspectes socials, econòmics i ambientals que han provocat el fenomen. Aquesta correcció hauria de passar segons Francesco Indovina per donar més qualitat als assentaments; densificar; assegurar que aquesta forma de ciutat tingui instruments i capacitat de gestionar-se i no de restar passiva davant les transformacions territorials... Respecte a afavorir o bé a extirpar la ciutat difusa Indovina considera que mentre és molt clar que 'la ciutat difusa és malgastadora i insostenible' també és cert que 'aquells que volen tancar-la de nou a dins de les muralles no encaren els fenòmens i les forces que han provocat la difusió'. La Barcelona real Parlar de Barcelona i limitar-nos al terme municipal -o a la ciutat situada entre el Besòs i el Llobregat- és amagar part de la realitat de la ciutat real. En aquest sentit Antonio Font, catedràtic d'Urbanística de la UPC, es lamenta que hàgim 'exportat el model Barcelona arreu del món però que la Barcelona real -que situa entre la Tordera i el Foix-, una autèntica Ciutat de ciutats, sigui una gran desconeguda'. Aquesta ciutat real ha tingut segons Font una planificació urbanística insuficient ja que tan sols 27 municipis tenen un planejament d'àmbit supramunicipal. Es tracta del Pla general metropolità (1976) que malgrat ha tingut un paper decisiu per 'salvar' parcialment la plana agrícola del Llobregat i el massís de Collserola deixa fora a 130 municipis i 30 anys després de la seva aprovació ha quedat molt desfasat. I és que en aquestes dècades la producció residencial de baixa densitat ha augmentat de manera pràcticament exponencial. Un increment que ha afavorit que l'ocupació del sòl s'hagi duplicat entre 1972 i 1992 (de 21.482 a 45.000 ha) fet que suposa una taxa equivalent a quatre estadis del F.C. Barcelona diaris. De fet, tal com assenyala Francesc Muñoz, professor del Departament de Geografia de la UAB i director de l'Observatori de la Urbanització, el 30% dels nous habitatges construïts entre 1985 i 2001 van ser unifamiliars. I en els darrers anys aquesta tendència encara s'ha accelerat més amb la construcció de 10.000 noves llars d'aquesta tipologia (entre 2002 i 2005) de les quals el 75% són adossades. Aquesta xifra suposa que cada hora es finalitzi la construcció d'1,25 cases a la Regió Metropolitana de Barcelona. Aquest escenari és denominat per Pier Luigi Cervellati, professor d'Urbanisme de l'Institut d'Arquitectura de Venècia, com a 'xaletpolis', un urbanisme que ha superat la tradicional 'ciutat jardí'. En aquesta línia, Francesc Muñoz acostuma a mostrar en les seves ponències imatges de barris al voltant d'eixos viaris com la C-58 al Vallès Occidental o les autopistes metropolitanes de Portland per demostrar-ne la seva gran similitud i avaluar-ne l'impacte sobre l'auditori. Tanmateix, en el conjunt d'aquesta nova ciutat dispersa hi ha molts dèficits. En un estudi de l'arquitecte Jordi Barba i la geògrafa Montserrat Mercadé es constata que dels 3.000 km de vials en les urbanitzacions un 22% ni tan sols està pavimentat i un altre 27% presenten deficiències, per altra banda un 24% d'aquests carrers no disposa d'enllumenat. Altrament, del conjunt de llars unifamiliars de la Regió Metropolitana el 7% no disposa d'aigua i el 45% no està connectat a la xarxa de sanejament. A partir d'aquestes dades, Jordi Bertran, coordinador de l'Àrea d'Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona, considera necessari la redacció d'un Pla estratègic a escala metropolitana que estableixi a banda dels serveis mínims que la llei obliga, a diagnosticar de manera individual -a partir de les facilitats d'accés als caps de municipi, renda, transport públic...- quins altres serveis s'haurien de localitzar en aquesta nova tipologia de ciutat. Bertran d'aquesta manera, coincideix amb Indovina en la necessitat de corregir part de les disfuncions d'aquest model urbà. Els costos de la ciutat de baixa densitat En els darrers anys han proliferat els estudis per estimar el conjunt de costos d'aquest nou model. Costos sovint externs o que van més enllà d'una primera lectura per part del ciutadà que percep més accessible l'habitatge en aquests territoris difusos però que no analitza altres aspectes com el transport, l'accessibilitat als serveis... En aquest sentit la sociòloga Garbiñe Henry classifica els costos entre directes -urbanització pública dels sòls i adequació de serveis-, indirectes -consum de sòl i artificialització-, de manteniment (tant dels serveis com de la urbanització pública) i finalment, les despeses corrents: transport, prestació de serveis, efectes ambientals i canvis en els modes de viure. Henry treballa amb dos casos d'estudi, un xalet adossat de 150 m2 amb una densitat de 30 habitatges per ha així com un pis de 70 m2 amb una densitat de 70 hab/ha. Estima algun dels costos enunciats i per exemple en els costos directes considera que en els xalets són 2,2 vegades superiors ja que les despeses de tràmits i permisos es concentren en un sol propietari. En el cas del manteniment, els costos públics per habitatge són set vegades majors en els habitatges unifamiliars i el doble en el cas dels costos privats. Per la seva banda, els enginyers de camins del Departament d'Infraestructures del Transport i Territori de la UPC, assenyalen com a punt crític els costos ambientals. En aquest sentit, prenen com a indicadors el consum energètic. En un estudi realitzat a Iruña, el consum per càpita es multiplicava per sis en un edifici unifamiliar respecte un plurifamiliar. D'aquesta manera, i tenint en compte que el 80% d'aquest consum es produeix en la fase de construcció, els autors aposten per desenvolupar materials ecològics per a habitatges amb bloc que no pas destinar grans esforços cap a cases bioclimàtiques individuals, solució que podrà utilitzar menys gent i que finalment tenen costos energètics molt majors. A nivell social l'economista Ivan Muñiz afirma que 'la dispersió amplifica l'impacte de la segregació ja que la distància afavoreix l'aïllament'. A banda, la ciutat dispersa només permet desenvolupar el conjunt d'usos i activitats a aquells que tinguin llicència i cotxe propi que són els segments de població que han triat viure en suburbis i no pas aquells que el mercat de l'habitatge els ha expulsat de la ciutat central. 'Governar l'autoorganització' Francesco Indovina entén el procés de difusió de la ciutat com a 'autoorganització' respecte a fenòmens com la descentralització del procés productiu, l'augment de preus de l'habitatge a la ciutat central, el declivi del sector primari... Un procés que tal i com s'ha vist en el cas de la Regió Metropolitana no ha estat governat (planificat) per tal d'atenuar-ne els costos. D'aquesta manera es configuren uns territoris metropolitans en els quals es perd la clàssica jerarquia centre ' perifèria; aquest fet, Indovina l'assimila a la forma d'un 'arxipèlag metropolità' en el qual cada illa té una personalitat (un ús) molt determinat però al mateix temps existeix una gran interrelació amb la resta d'illes. És a dir, es generen microterritoris amb funcions especialitzades a desenvolupar pel conjunt (o bona part de) l'arxipèlag. És una visió semblant a la de Francesc Muñoz que considera que els ciutadans hem esdevingut 'territoriants' ja que habitem a temps parcial aquestes illes especialitzades. Per governar aquests arxipèlags Indovina creu necessari tirar endavant plans territorials d'escales mitjanes (que afectin al conjunt de la ciutat real) i que tinguin com a principis rectors l'equitat, la densificació, el control dels recursos, el desenvolupament local, la difusió de la innovació, el progrés cultural, la recuperació del patrimoni, la solució de conflictes i la dotació d'infraestructures pensades pel conjunt de l'àmbit. Fitxa Tècnica

Títol: La ciudad de baja densidad. Lógicas, gestión y contención. Col·lecció: Estudios Serie: Territorio Edició: Diputació de Barcelona Coordinador: Francesco Indovina Autors: Barba, J.; Bertran, J.; Calatayud, D.; Cervellati, P.L.; Font, A.; Garbiñe, H; Garcia, M.A.; Gibelli, M.C.; Herce, M.; Jordi, M.; Magrinyà, Mayor, X.; F.; Muñoz, F.; Mercadé, M.; Muñiz, I.; Naredo, J.M.; Nel·lo, O.; Pié, R.; Rufí, J.V.; Salingaros, N. i Ximeno, F. Pàgines: 540 Publicació: Setembre de 2007