Les comunitats de plantes d’alta muntanya són un dels grups més vulnerables al canvi global. Aquest fenomen podria amenaçar fins i tot les espècies que habiten a les cotes més altes, com la Saxifraga longifolia (corona de rei), una planta dels Pirineus que ha desenvolupat mecanismes sofisticats per adaptar-se als canvis ambientals. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi publicat a la revista científica Plant Physiology signat pels experts Sergi Munné-Bosch, Alba Cotado, Melanie Morales i Eva Fleta Soriano, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, i Maria B. Garcia i Jesús Villellas, de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC).
Com respon la corona de rei al canvi global?
La corona de rei (S. longifolia) és una planta herbàcia i perenne, amb poblacions abundants en cingles i tarteres dels Pirineus, i més esporàdiques al massís Cantàbric, la serralada Ibèrica i les serralades del sud i l’est de la Península. En aquest treball científic es va analitzar per primera vegada la resposta fisiològica i els mecanismes de protecció cel·lular que utilitza la corona de rei per adaptar-se als canvis en els ecosistemes de muntanya.
Tal com apunta el professor Sergi Munné Bosch, primer autor del treball i cap del Grup de Recerca ANTIOX de la UB, els efectes del canvi global actual poden afectar la fisiologia i les taxes de mortalitat d’aquesta espècie: «Si el canvi global persisteix i s’agreuja encara més amb el temps, molt probablement posarà en perill algunes espècies vegetals —amb possibles pèrdues de biodiversitat— i portarà altres espècies a desplaçar-se per viure a més altitud».
Melanie Morales, investigadora postdoctoral del grup, remarca una de les troballes de la recerca: «En les poblacions de S. longifolia que es troben a més altitud (uns 2.100 metres), augmenten els nivells d’α-tocoferol, un compost que forma part del grup de la vitamina E». L’α-tocoferol protegeix les fulles de l’alta radiació solar —que és característica dels climes d’alta muntanya— i «ajuda la planta a protegir-se del dany oxidatiu mitjançant la reducció dels nivells d’oxidació lipídica en les poblacions d’alta muntanya».
A les cotes més altes d’aquests ecosistemes, les poblacions mostren un creixement clonal, «una característica que només s’ha observat en les poblacions de més altitud», detalla Morales. «A més, en les poblacions alpines hi ha una taxa menor de reclutament i més mortalitat de plantes juvenils, de manera que hi predominen les plantes més grans. En aquesta planta, la mortalitat no s’associa a la mida de les plantes, tal com s’ha descrit de manera general en altres espècies».
Un futur incert per a les plantes d’alta muntanya
Amb l’augment de la temperatura global, els episodis de sequera són cada vegada més freqüents, hi ha més risc d’incendis forestals i, per tant, d’extinció d’espècies (especialment, endèmiques). El bioma es desplaça cap a altituds superiors, la competència entre les espècies vegetals és més evident, i desapareixen els microhàbitats que permeten la presència de moltes espècies adaptades a l’alta muntanya.
«A priori, l’espècie S. longifolia no tindria gaire èxit per poder adaptar-se en el futur als canvis dels ecosistemes naturals en el marc del canvi global», afirma Alba Cotado. «En el seu hàbitat natural actual, no té problemes de competència amb altres espècies. Però les transformacions de les comunitats de plantes en aquests ecosistemes comporten un increment de la competència, i això afecta sobretot espècies de creixement lent, amb necessitat d’alta radiació de llum i adaptades al fred, com és S. longifolia». A més, la manca de diversitat genètica, causada per l’aïllament espacial de les diferents poblacions, afegeix una altra dificultat perquè aquesta espècie afronti noves situacions ambientals.
Preservar, protegir i restaurar
Estudiar espècies vegetals com S. longifolia pot millorar la comprensió dels mecanismes clau per a la vida a l’alta muntanya, no només des del punt de vista individual (activació de diferents mecanismes bioquímics), sinó també des del poblacional (noves estratègies reproductives, per exemple). «Conèixer aquests mecanismes contribuirà afrontar els nous reptes de futur en l’àmbit de la millora vegetal, la conservació d’ecosistemes i la mitigació dels efectes del canvi global», explica Alba Cotado.
Per Melanie Morales, «el desglaç és un altre problema greu, ja que tindria un gran impacte en els recursos hídrics subterranis». L’Estratègia de la Unió Europea per a la regió alpina (EUSALP) és el marc polític que reconeix les regions alpines com a patrimoni ambiental amb una gran importància per preservar i protegir els ecosistemes únics de les regions muntanyoses (Xarxa Natura 2000, parcs nacionals, etc.). Tal com conclou l’experta, «preservació, protecció i restauració són els tres punts clau per pal·liar els impactes, és a dir: evitar situacions de risc d’incendi, reforestar i millorar la gestió dels balanços hídrics, entre altres accions».
Referència de l’article:
Sergi Munné Bosch, Alba Cotado, Melanie Morales, Eva Fleta Soriano, Jesús Villellas, Maria B. Garcia. «Adaptation of the long-lived monocarpic perennial, Saxifraga longifolia to high altitude». Plant Physiology, juliol de 2016. Doi:10.1104/pp.16.00877
