Font: Ecodiari
La disminució d’oxigen a les masses d’aigua és una problemàtica mediambiental en llacs i embassaments d’arreu del món. Aquest fenomen, que altera les condicions dels ecosistemes aquàtics continentals, sembla que està relacionat actualment amb l’escalfament global, tal com apunta un article publicat a la revista Science of the Total Environment i que han dirigit els experts Teresa Vegas-Vilarrúbia, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de l’Aigua (IdRA) de la Universitat de Barcelona, i Valentí Rull, de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC). També signen el nou estudi M. Carmen Trapote i Pilar López (UB), Teresa Buchaca (CEAB-CSIC), Juan Pablo Corella (CSIC), i Núria Pérez-Zanón i Javier Sigró (URV).
Reconstruir la història climàtica dels darrers 500 anys amb la màxima resolució possible era l’objectiu principal de l’equip científic, que va centrar l’activitat investigadora a l’estany de Montcortès (Pallars Sobirà, Lleida), situat a 1.027 metres d’altitud. Aquest llac —l’únic estany càrstic de muntanya de tot Catalunya— té una àrea de 0,14 quilòmetres quadrats, una fondària màxima de 30 metres, i està integrat en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya i la Xarxa Natura 2000.
De la petita edat de gel a l’Antropocè
En concret, els experts han analitzat la transició de la variabilitat climàtica natural a l’estany des de finals de la petita edat de gel —un període fred de mitjan segle XIV— fins al segle XXI. L’objectiu final era determinar les particularitats del canvi climàtic del segle XXI i esbrinar l’origen natural o antròpic dels fenòmens lligats a la variabilitat climàtica els darrers 500 anys, un període on s’inclouen les emissions de gasos d’origen antròpic de l’època industrial que distorsionen el senyal climàtic natural.
Per això, els experts han aplicat tècniques paleoclimàtiques i paleolimnològiques d’alta resolució temporal, com ara l’estudi dels sediments lacustres varvats —un arxiu geològic d’un valor geològic excepcional— i de diversos indicadors del grau d’oxigenació i de l’estratificació de la columna d’aigua a l’estany.
Durant els darrers 500 anys, s’han produït episodis significatius d’oxigenació de les masses d’aigua de l’estany, revelen els experts. «Des de fa molts anys, es pensava que l’estany de Montcortès no s’oxigenava gairebé mai. És a dir, es considerava un llac de règim meromíctic, on les aigües profundes no es barregen amb les superficials», explica la professora Teresa Vegas-Vilarrúbia, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB. «A partir del 1900, la població humana disminueix dràsticament al poble de Montcortès i també al Pallars, una tendència inversa a la mostrada per les poblacions d'altres llacs d’arreu, afectats per la hipòxia de recent origen antròpic».
Aquesta disminució de les activitats humanes al voltant de l’estany es manté fins a l’actualitat, i ha afavorit —entre altres processos— la reoxigenació de la columna d’aigua. Malgrat això, a partir del 1970, l’oxigenació de les masses d’aigua s’afebleix novament, i augmenta significativament la presència de bacteris fotosintètics del sofre, que són indicadors de condicions d’hipòxia o manca d’oxigen. Aquest procés és coincident amb l’increment de les temperatures atmosfèriques màximes i mínimes anuals.
«Les evidències de les últimes dècades —continua Vegas-Vilarrúbia— indiquen que l’escalfament global té un paper central en la pèrdua d’oxigen dissolt (hipòxia i anòxia) en les masses d’aigua continentals, independentment de si l’anòxia té causes naturals o es deriva de les activitats humanes (eutrofització, explotació dels recursos hídrics, etc.). El cas de l’estany de Montcortès és molt curiós i sembla mostrar clarament el vincle entre l’escalfament global actual i la pèrdua d’oxigen dissolt».
Els sediments lacustres varvats són un arxiu geològic d’un valor geològic excepcional. Foto: UB.
Quan el canvi climàtic impacta en llacs i estanys
A escala global, els escenaris climàtics del futur preveuen increments globals de temperatura, episodis de sequera cada cop més freqüents, més emissió de gasos d'efecte hivernacle i noves amenaces per a la conservació de la biodiversitat. En els ecosistemes lacustres, les temperatures més càlides poden originar la pèrdua d’oxigen i la intensificació de l’estratificació de la columna d’aigua, un procés que afavoreix les condicions de meromixi o falta de barreja de masses d’aigua.
En el cas de l’estany de Montcortès, tot indica que té una bona alimentació d’aigua freàtica que el podria fer relativament resilient a l’impacte de futures sequeres. Ara bé, això podria ser diferent en molts llacs de muntanya de la península Ibèrica, on el descens del nivell de l’aigua podria provocar canvis en el règim de barreja o, fins i tot, la dessecació parcial o total en els més soms.
«Una manera de reduir els impactes futurs sobre l’estany de Montcortès és fer un seguiment detallat de les variacions en la temperatura i l’oxigenació del llac i dels efectes derivats. Aquesta informació ajudaria a minimitzar els impactes i a gestionar-ne l’ús adequadament, en especial pel que fa a l’extracció d’aigua i al control de la incorporació de matèria orgànica derivada de les activitats que es duen a terme a la conca», conclou la professora Teresa Vegas-Vilarrúbia. El nou estudi publicat a la revistaScience of the Total Environment ha estat finançat pel Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, en el marc d’un projecte del Pla nacional d’R+D+i.
El desafiament de reconstruir el clima del passat
Una bona interpretació paleoclimàtica del registre sedimentari d’origen lacustre depèn del bon coneixement de les respostes actuals del clima a l’estany. Segons els experts, determinar quins són els elements dels sistemes lacustres —biòtics o abiòtics— que responen als canvis climàtics és tot un desafiament. Molts elements poden respondre simultàniament a factors externs (contaminació, erosió de la conca, etc.) i, per això, sovint és força difícil establir una connexió inequívoca entre els canvis observats i l’escalfament global. A més, la resposta no lineal d’alguns d’aquests elements enfront el canvi climàtic afegeix complicacions addicionals al sistema d’estudi.
Els episodis d’oxigenació actual del llac i la relació d’aquest fenomen amb la temperatura atmosfèrica al llarg de tres anys consecutius s’han recollit també en un article publicat recentment pel mateix equip científic a la revista Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. Els investigadors preveuen ara ampliar la línia de recerca amb un nou projecte sobre aquests processos. Sens dubte, el treball a alta resolució amb les sèries temporals d’indicadors, el registre climàtic instrumental i les tècniques estadístiques ben triades seran els elements metodològics que ajudaran a desvelar noves incògnites sobre els secrets del clima del passat a l’estany de Montcortès.
