Reconeguem-ho! Ens agraden les històries apocalíptiques atrets per una insaciable curiositat per les males notícies, les catàstrofes o les anècdotes amb un regust de tragèdia. Això sí, que no siguin nostres, que siguin dels altres. Ens agrada mirar de lluny, sense ésser afectats directament. Però, com ens agrada mirar!
El cinema sempre ha explotat aquest aspecte i ens ha ofert pel·lícules centrades en catàstrofes històriques, invasions alienígenes o de zombis, meteorits mortals o una revolució de la natura (volcans enmig de Central Park, un nucli terrestre que de sobte deixa de girar, etc.) amb títols com Independence Day (1996), Titanic (1997), Volcano (1997), Armageddon (1998), Deep Impact (1998), El día después de mañana (2004), La guerra de los mundos (2005), Interestelar (2014), Geostorm (2017), etc. Sorprenen la gran quantitat de títols la darrera dècada del s. XX anunciant una crisi econòmica que ja es començava a veure venir des d’Àsia. La llista és molt llarga i segur que me’n deixo moltes, i no he entrat en el món dels superherois i les superheroïnes amb la recent guerra entre les sagues de Marvel i DC (jo soc de Marvel!), que, en realitat, no deixa de ser la necessitat de creure en herois i heroïnes que ens defensin de nosaltres mateixos. Personalment, em va impactar molt aquella escena final d’El planeta de los simios (1968) en la qual Charlton Heston cridava: “Ho heu destruït! Jo us maleeixo a tots, maleeixo les guerres, us maleeixo!” en adonar-se que aquell planeta estrany liderat per simis intel·ligents havia estat sempre la seva desitjada Terra (espòiler!). L’estàtua de la llibertat, derruïda enfront d’una platja deserta, fins llavors, d’un planeta qualsevol.
D’una banda, totes aquestes pel·lícules transmeten un missatge realment preocupant: som els nostres pitjors enemics. La humanitat mata la humanitat. Davant d’això, poques ganes queden de seguir endavant. En tractar-se de pel·lícules, tenim la sensació que allò no té a veure amb nosaltres i ho mantenim en un parèntesi de ficció que som conscients que està molt més a prop de la nostra realitat del que voldríem.
D’altra banda, aquests films també demostren que sentim pànic davant d’allò desconegut que no podem controlar: un iceberg que no es veu, un o múltiples meteorits gegants dirigint-se cap a la nostra ciutat, un subsòl que treu fum, etc. I, recentment, el tema ambiental ha aparegut mostrant que estem canviant el clima i que acabarem vivint catàstrofes naturals capaces d’extingir la humanitat. Tanmateix, en la majoria de pel·lícules el més perillós som els humans. Tendim a inculpar-nos i demonitzar-nos molt com a espècie i, per a mi, això és menys esperançador que pensar que en qualsevol moment ens pot caure un meteorit a sobre. La deshumanització també forma part del dia a dia de la premsa, sobretot d’aquella que se centra en els conflictes, els successos infortunats i fins i tot la política. Però són aquestes notícies les que ens criden l’atenció, les que ens fan llegir el titular, el segon titular i fins i tot la notícia sencera si ‘la cosa promet’.
Les sèries no es queden endarrere, encara menys ara que han substituït la televisió amb una oferta audiovisual a la carta. En aquest cas, la llista també és molt llarga, però només anomeno les que jo he vist i m’han impactat més amb relació a com transmetre la fi del món en l’àmbit cinematogràfic. Es tracta de The Handmaid’s Tale (El conte de la serventa), Years and Years i Black Mirror. En conec d’altres que plantegen la desaparició inexplicable de la meitat de la humanitat, o fins i tot amb invasions de zombis; però les que més m’han cridat l’atenció són aquelles que no deixen de ser històries contemporànies, amb futurs ja molt presents, que mostren realitats i canvis socials i culturals que ja estem vivint, tot i que de manera inconscient. I en alguna d’aquestes sèries la temàtica ambiental també apareix: dones que ja no es queden embarassades perquè el món està contaminat, refugiats climàtics i conflictes socials associats, o bé una tecnologia que, més que donar-nos les soluciones, ens genera problemes de dubtosa ètica. Per què ens agraden aquestes sèries? La meva interpretació és que veure com altres pateixen les conseqüències d’una societat com la nostra ens produeix morbo, però aquests ‘altres’ resulta que ja som nosaltres!
Cal fer una menció especial de l’obsessió que tenim amb els zombis. Sí, ciència-ficció, és clar que els morts vivents no existeixen, però, com deia la meva àvia: “Tingues por dels vius i no pas dels morts”. I, en aquestes pel·lícules, els que fan por de veritat són els humans. En situacions de vida o mort surt el pitjor de cadascú. Però iniciant, per fi, un to optimista en l’article, resulta que també pot sorgir la nostra millor part. Vet aquí el que ens inspira i atreu: el conflicte entre dues visions, entre dues maneres d’afrontar un problema o repte. Una humanitat egoista i violenta vers una d’altruista i heroica. Un moment previ apocalíptic seguit per un nou inici amb un horitzó esperançador. Som així!
Els documentals de denúncia ambiental també són nombrosos —Cowspiracy (2014), Freightened (2016), Death by Design (2018), etc.— i et deixen feta pols. Un cop vistos, i considerant que el 95 % dels quals se centren en la problemàtica del medi ambient, els espectadors ens quedem totalment bloquejats amb la sensació que som incapaços d’actuar, que no podem fer res sobre això, que som mers consumidors d’un sistema que ja no es pot aturar. Estem famèlics d’alternatives, d’opcions viables i al nostre abast que ens permetin fer un canvi real. No estic criticant, ni de bon tros, la denúncia ambiental; però, si no va acompanyada de propostes i d’esperança, l’única cosa que aconseguim és incrementar la por i la inacció. I no ens podem permetre una societat encara més poruga i encara més passiva, oi?
Com combatre això? Doncs amb coneixement i amb opcions. Cal continuar difonent els valors de la natura i la biodiversitat i els efectes que té sobre nosaltres mateixos la seva afectació. Però també cal explicar què podem fer per canviar la tendència existent de pèrdua d’ecosistemes i de tots els seus valors associats.
Com fer saber tota aquesta informació, tant la que està associada al coneixement com la que transmet una nova cultura de la sostenibilitat? Aquí entra en joc la comunicació ambiental; però, com fer-la atractiva o, per dir-ho sense embuts, menys avorrida? Fa temps vaig escriure referent a això en aquest apunt i el resum és que, per arribar al públic objectiu, la ciutadania, és clau insistir en el rigor de la informació (per generar confiança i ‘educar’ en valors de sostenibilitat), transmetre amb passió i des de l’experiència i sense deixar de banda el sentit de l’humor (no ens podem permetre perdre l’oportunitat de generar serotonina en algú, amb un somriure i complicitat). A més, cal que l’esperança també sigui en el nostre horitzó a mitjà i llarg terminis i representi un incentiu per seguir endavant, per canviar hàbits. I, per acabar, l’empatia és essencial.
A partir d’aquí, qualsevol entitat ambiental ha de tenir clar quina és la seva estratègia comunicativa, que ha d’estar completament alineada amb la seva estratègia com a entitat. Es tracta de consensuar els missatges clau, els objectius estratègics, els recursos disponibles i els necessaris i les eines i les mesures que millor permetin arribar a aquests objectius. Identificar els punts forts i també els febles també és un exercici de partida abans de comunicar res. Les xarxes socials són una eina més, que permet arribar a molts públics als quals abans no s’arribava i que està a l’abast de tothom (en termes econòmics); però cal pensar bé què se’n vol aconseguir i quines són les més idònies. I, tot, sense oblidar que les xarxes són unes meres transmissores de continguts, els quals cal treballar de manera curosa i compromesa. Fa uns anys vaig realitzar un taller per a la Diputació de Barcelona on precisament vam treballar aspectes com aquest (en aquest article podeu accedir als continguts).
Es tracta, en definitiva, d’apoderar les entitats ambientals pel que fa a la seva comunicació, de manera que no depenguin tant de la resposta dels mitjans als seus titulars i notes de premsa, sinó essent proactives, publicant els seus continguts de manera estratègica i fent servir formats atractius que permetin transmetre valors positius, tant escassos avui dia i que, en part, tothom necessita. Així doncs, salvar el planeta és notícia, però fins ara ho ha estat des del catastrofisme i l’escepticisme. Cal aconseguir un discurs i una forma de comunicar-lo que atregui des de l’esperança, la curiositat i la possibilitat de viure millor fent un canvi en la manera de mirar i relacionar-nos amb el món.
Article dedicat a les noies de la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN). Gràcies!“Quan salvar el món serà notícia?” Aquest era el títol, amb un breu ‘toc’ de sensacionalisme, que vaig decidir per a la conferència inaugural d’una jornada sobre comunicació ambiental dirigida a la ciutadania que vaig presentar el passat 24 d’octubre. L’objectiu era inspirar els participants perquè el taller sobre storytelling i la taula de debat que es feien a continuació fossin el més enriquidors possible. Els assistents formaven part de nombroses entitats ambientals d’arreu de Catalunya que cerquen de manera desesperada ser notícia, però no per explicar que alguna cosa va malament o per denunciar una situació, sinó per difondre la seva tasca, moltes vegades associada a la divulgació científica sobretot relacionada amb la conservació de la natura. Tot i que tenim clar que ens agrada disposar d’un territori amb paisatges i fauna diversos, és difícil que ens cridi l’atenció una notícia sobre això. Per què? Aquesta va ser la pregunta que vaig intentar respondre amb la meva conferència, malgrat que ja vaig avisar que no la podria respondre en mitja hora, però sí que deixaria apuntats alguns dels aspectes que ens poden conduir a entendre què passa amb la comunicació ambiental en un context de conservació de la natura.
*Article publicat a Quincalla, el blog d'Ana Villagordo
