A cada moment, arreu del món, una quantitat incommensurable de mots moren pocs instants després de ser emesos. Són llavors que cauen en terra erma, poca cosa més que esquitxades orgàniques de curt abast. Altres paraules, en canvi, troben en el seu camí interlocutors receptius on poden fructificar i generar reaccions emocionals i intel·lectuals de tota mena i intensitat. La casuística del seu èxit, segons Michel de Montaigne, depèn a parts iguals de l’emissor i el receptor: «la paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta», deia aquest filòsof francès del segle XVI.
No sabem si l’afirmació de Montaigne és matemàticament precisa, però sigui com sigui, el cert és que Mette Frederiksen, la primera ministra danesa, va fer un gol lingüístic espectacularment positiu durant la conferència de premsa que va fer el passat dimecres 11 de març per parlar de la crisis del coronavirus als seus atents conciutadans. Poc es podia imaginar Fredericksen, segurament, com una sola paraula jugaria tant al seu favor. Aquell dia Dinamarca comptabilitzava 514 infectats, més del triple que el dia anterior, i catorze vegades més que el dilluns, quan n’hi havia només 35. Fredericksen va expressar que l’única manera d’aturar la ràpida propagació era remar tots en la mateixa direcció. «Hem de mantenir-nos units, cuidar-nos els uns als altres. Però d’una manera diferent a la que solem fer. Els danesos tendim a formar comunitat estant junts. Ara hem de romandre junts mantenint les distàncies. Necessitem ‘samfundssind’», va dir.
Samfundssind, una paraula per la qual no tenim traducció (tampoc existeix en anglès), és la unió dels mots ‘samfund’, que vol dir comunitat i de ‘sind’, ment, i significa alguna cosa així com esperit comunitari, responsabilitat col·lectiva. En una entrevista de la BBC, Marianne Rathje, investigadora del Consell de la Llengua Danesa (Dansk Sprognævn), depenent del Ministeri de Cultura, explica que la paraula expressa la necessitat de posar el bé de la majoria de la societat davant els interessos personals. «Aquesta paraula ens va recordar que havíem d’afrontar el coronavirus de forma conjunta —diu Rathje—, i que és important no pensar en les nostres pròpies necessitats, sinó sentir-nos part d'una causa més gran». La clau del seu èxit? La confiança que la majoria de danesos professen a la seva dirigent. Abans que Fredericksen en fes ús, no era un mot massa popular. Tal com apunta Rathje, durant els primers sis mesos del 2019, ‘samfundssind’ va aparèixer 611 vegades als diaris i revistes daneses. En canvi, durant el mateix període de 2020, va ser esmentada fins a 9.299 vegades. El darrer cop que un dirigent l’havia fet servir va ser el 1936, quan el aleshores primer ministre, el socialista Thorvald Stauning, va fer una crida a la solidaritat en l’esclatar la Segona Guerra Mundial. Kristian Kongshøj, profesor de ciències polítiques a la Universitat de Aalborg, opina que aquest sentiment ‘samfundssind’ ha arrelat tan fort en la societat danesa que s’ha convertit en una forma de patriotisme i que ha jugat un paper crucial en aplanar la corba del coronavirus.
Estem amb vosaltres i tanquem perquè no difonguem res més que amor
Sens dubte: Fredericksen deia l’11 de març que les escoles i universitats es tancarien a tot el país de forma oficial a partir del dilluns 16 però va animar als ciutadans a respectar les directrius del govern quan abans millor. Al dia següent al matí, totes les escoles i guarderies eren buides, com expliquen dos biomèdics en aquest article. A més, segons un estudi fet des de la Universitat de Copenhaguen, durant aquesta crisi pandèmica fins un 54% dels danesos ha ajudat de forma voluntària a combatre aquesta crisi. L’endemà de la compareixença de Fredericksen ja s’havien format 56 grups de voluntariat a Facebook i a les tres setmanes eren 250, composats per centenars de milers de persones. A la capital, enormes espais com els del Parc Tívoli o el Zoo es van reconvertir ipso facto en llars d’infants temporals i centres de dia. Un guardonat cuiner, Rasmus Munk, al front del restaurant Alchemist, amb dos estrelles Michelin, va posar en marxa el moviment JunkFood per abastir d’aliment als sense sostre danesos, un projecte exitós que pretén continuar indefinidament. Marianne Rathje no creu que la paraula perdi força en el futur. Al contrari, «la idea de deixar de banda la individualitat en benefici de la comunitat s'ha convertit en un pilar encara més fort de la identitat danesa». Deu fer il·lusió viure en un país en que aquest tipus de paraules es tornen trending tòpic, oi?
