Font: CREAF
Gaig blau, Coracias garrulus, inclòs a l’Atles dels ocells nidificants d’Europa. Imatge: Xavier Riera.
Es publica un nou Atles dels ocells nidificants d’Europa (EBBA2), iniciativa de l’European Bird Census Council i amb informació actualitzada sobre la seva distribució i abundància, amb alts estàndards científics i un enfocament de ciència ciutadana.
La nova publicació s’ha presentat el 3 de desembre de 2020 i es basa en el seu predecessor, l’atles EBCC d’aus reproductores europees, publicat el 1997 a partir de dades de la dècada de 1980, així com per documentar els canvis des del primer atles.
El treball de camp s’ha dut a terme entre 2013 i 2017 i s’han registrat 539 espècies d’ocells natives que es reprodueixen a Europa, 59 dels quals es concentren principalment al continent (gairebé endèmiques) i 40 que només es poden trobar en aquest territori (endèmiques). Hi ha poques espècies tan esteses com la cuereta blanca Motacilla alba o el cucut Cuculus canorus, que es van trobar a més del 85% dels quadrats de 50×50 km durant aquest estudi, que ha implicat dividir Europa en 5.300 quadrats de 50×50 km. Més del 50% de les espècies es van registrar en menys del 10% dels quadrats estudiats. Per tant, es pot afirmar que cada territori té una responsabilitat concreta en la conservació d’aquesta riquesa comú.
Una de cada 10 espècies, nouvinguda
Les dades de la segona edició de l’atles mostren que 57 espècies no autòctones es reprodueixen actualment a Europa, és a dir, una de cada 10 espècies d’ocells nidificants a Europa ha estat introduïda des d’altres llocs. A més, 39 d’aquestes espècies han estat documentades per primera vegada en els 30 últims anys.
Malgrat els pronunciats canvis en els paisatges i el clima europeus, molt poques espècies autòctones han desaparegut completament. Aquest és, però, el cas de la guatlla pintada andalusa, Turnix sylvaticus. Unes poques espècies han colonitzat de forma natural el continent europeu, com el falciot cuablanc petit, Apus affinis. Ara bé, s’observen canvis marcats en l’avifauna europea en els últims 30 anys. Segons les anàlisis de l’EBBA2, el 35% de totes les espècies autòctones va augmentar la superfície en la qual es reprodueixen, entre elles l’esplugabous, Bubulcus ibis, la cuereta citrina, Motacilla citreola, o la gavina capnegra, Larus melanocephalus. D’altra banda, el 25% de les espècies ha mostrat una disminució de superfície ocupada, per exemple, el batallaire Calidris pugnax, el pioc salvatge Otis tarda, el gaig blau, Coracias garrulus, o l’hortolà, Emberiza hortulana. A més, les zones de cria dels ocells europeus s’ha desplaçat cap al nord una mitjana de 28 km (aproximadament 1 km per any).
El 25% de les espècies mostra una disminució de superfície ocupada, per exemple, l’hortolà (Emberiza hortulana). Imatge: European Bird Census Council.
Sergi Herrando –de l’equip de coordinació de l’EBBA2 i investigador l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) i del CREAF– apunta que “els nous usos del sòl i el canvi climàtic semblen ser els principals impulsors dels canvis observats i hauran de ser investigats més a fons. En concret, el nord d’Europa ha guanyat espècies mentre que el sud ha experimentat pèrdues, sovint d’espècies d’ocells pròpies de les terres agrícoles i les pastures, en concret a la regió mediterrània i a Europa occidental i central”.
Això concorda amb la informació existent sobre la disminució de moltes poblacions d’ocells propis d’espais conreats a causa de les pràctiques agrícoles intensives. A la vegada, moltes espècies desplacen les seves àrees de distribució cap al nord i la riquesa d’espècies d’ocells forestals augmenta, probablement com a resultat de l’abandonament de les terres que dóna lloc a la regeneració dels boscos. Una altra dada que es detalla a l’atles és la pèrdua de la distribució d’ocells als prats d’alta muntanya i a la tundra àrtica.
La interpretació de Petr Voříšek –de l’equip de coordinació de l’EBBA2 de la Societat Txeca d’Ornitologia– és que la política mediambiental té un efecte positiu. “Moltes espècies d’interès per a la conservació europea pateixen pèrdues de distribució, però també hi ha casos que mostren el bon funcionament de la conservació de la natura. Moltes espècies protegides per la legislació internacional, com ara l’àguila marina, Haliaeetus albicilla, han augmentat seva distribució a Europa. Això es pot observar també, per exemple, en l’augment de la distribució de l’àrea de cria de diverses espècies d’aiguamolls continentals que es van beneficiar d’una millor protecció de les espècies i els hàbitats. És el cas del bitó, Botaurus stellaris, o el bec d’alena, Recurvirostra avocetta“.
L’atles EBBA2 també és un dels projectes més ambiciosos de ciència ciutadana de la història de la cartografia de la biodiversitat. Imatge: Atles dels ocells nidificants d’Europa.
De les Açores als Urals
La segona edició de l’Atles dels ocells nidificants d’Europa representa un nou marc de coneixement sobre l’avifauna europea, amb una cobertura geogràfica sense precedents, des de les Açores fins als Urals. Aquest atles és també un dels projectes més grans de ciència ciutadana de la història de la cartografia de la biodiversitat. En total, al voltant de 120.000 persones han aportat dades a l’atles a partir de treball de camp, la gran majoria d’ells de forma voluntària. Verena Keller –directora del projecte EBBA2, autora principal, integrant de l’Institut Ornitològic Suís i de la junta de l’EBCC– assegura que l’atles “només ha estat possible gràcies a la xarxa d’organitzacions i individus del Consell Europeu de Censos d’Ocells que engloba tots els racons d’Europa, tots ells dedicats a un objectiu comú, cooperant a més enllà de totes les fronteres i barreres”.
Els resultats de l’EBBA2 es publiquen en un llibre complet en col·laboració amb Lynx Edicions. Està previst publicar-ne més endavant una versió interactiva en línia, que contindrà tots els mapes de l’atles. Mark Eaton –president de el Consell Europeu de Censos d’Ocells– és optimista davant el futur i assegura que “aquest increïble nou llibre i la base de dades que el sustenta permetrà augmentar la recerca i donarà suport a la conservació dels ocells i del conjunt de la biodiversitat a tot Europa durant les properes dècades”.
Iván Ramírez –responsable de Conservació de BirdLife Europa i Àsia Central– afirma que es tracta d’una “publicació clau que ha de guiar el futur treball de conservació a la nostra regió del planeta. Ajuda als professionals a comprendre els canvis de distribució de totes les espècies al llarg dels anys i, per tant, posa clarament de relleu on s’han de fer les accions de conservació de les espècies i de restauració de l’hàbitat a la nostra regió”.
Estornell negre (Sturnus unicolor), una espècie que només es troba al Mediterrani occidental. Imatge: Xavier Rier
Juan Carlos del Moral –coordinador de Ciencia Ciudadana de SEO/BirdLife– assegura que “el nou Atles Europeu és un gran avenç en l’actualització de la distribució de totes les espècies d’aus a Europa. Un gran treball, impensable sense la participació de milers de voluntaris de SEO / BirdLife que han col·laborat amb el seu temps i dedicació en treballs de camp pel tot Espanya al llarg de tots aquests anys”.
Contribució des d’Espanya i Catalunya
L’Atles dels ocells nidificants d’Europa ha estat coordinat des de Barcelona, Praga (Txèquia) i Sempach (Suïssa). L’Institut Català d’Ornitologia (ICO), actuant sota la direcció de l’European Bird Census Council, EBCC, ha tingut un paper clau en la coordinació dels 48 països que han participat a l’Atles. Per fer-ho, ha rebut el suport del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), el CREAF, el Zoo de Barcelona i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Un equip d’especialistes en ornitologia i tècnics de diferents disciplines han contribuït de forma especial a la formació tècnica i científica, impulsant jornades de treball i expedicions internacionals de cooperació, en especial en 20 països del sud i est d’Europa. Això ha estat possible gràcies a l’experiència que l’ICO ha adquirit durant molts anys de treball en estreta col·laboració amb el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.
A Espanya, les dades de l’Atles d’Europa s’emmarquen en el context del III Atlas de las aves en época reproductora en España 2014-2018, coordinat per SEO/BirdLife, i a Catalunya en el del III Atles dels ocells nidificants de Catalunya 2015-2018. En un futur proper, cadascun d’aquests treballs donaran una perspectiva molt acurada del territori d’estudi. Ara bé, avui l’EBBA2 avança molta informació sobre el que està passant a la península ibèrica. Un dels elements més remarcables és l’alt valor de l’avifauna de la península ibèrica en relació al conjunt d’Europa occidental, tal com ens mostra la presència a la península d’una gran quantitat d’espècies d’interès de conservació per a la Unió Europea. D’altra banda, l’EBBA2 fa palès que el nostre territori encara té reptes molt importants als que ha de fer front, per exemple, mostra espècies en clara regressió a la península en aquests darrers 30 anys: la ganga, Pterocles alchata, l’àguila cuabarrada, Aquila fasciata, o el repicatalons Emberiza schoeniclus.
