És el canvi climàtic el problema més gran de tots? O ho és el fet que l’autoritarisme estigui guanyant el pols a la democràcia? O la intoxicació quotidiana i lenta a què estem sotmesos per milers de substàncies que són a l’aire, al menjar i en els mobles del menjador?
O potser que, després de dos segles d’hegemonia racionalista, mig milió de persones creguin que el govern del seu país ha mort tots els ocells i els ha substituït per drons de vigilància disfressats d’au?
Per preocupants que puguin semblar aquestes qüestions, tenim damunt la taula un problema de més dimensió: la guerra de cultures o culture wars. De fet, en moltes llengües es fa servir en anglès.
Però abans de definir en què consisteix aquesta expressió i d’on prové, diguem ja d’entrada per què és tan important. Ho és perquè la seva sola presència impedeix afrontar amb esperança tots els reptes col·lectius. Els petits, els mitjans i els grans.
Per ser precisos, es podria afirmar que les culture wars no són ben bé un problema que cal resoldre, sinó més aviat una pedra en el camí. Fan la mateixa funció que l’alcohol en la conducció o el vertigen en la feina d’altura. No hem de preparar una gestió de les culture wars. Cal extirpar-les com un tumor maligne. Tot i així, ja que està posat, no canviarem el títol d’aquest article. Pensant també en una accepció més àmplia del mot problema.
Ara és un moment oportú per parlar de les culture wars. En primer lloc perquè fa 30 anys que el concepte va irrompre a l’escena intel·lectual de la mà de l’il·lustre professor i pensador James Davison Hunter i del seu llibre Culture Wars: The Struggle to Define America.
La seva tesi és la següent: hi ha una lluita en la vida pública dels EUA entre progressistes i ortodoxos (per entendre’ns, conservadors) en uns paràmetres que trenquen la tradició democràtica. Els primers pensen que la veritat és contextual i evolutiva i els segons que és estàtica, universal i definitiva. La lluita entre les dues posicions és metapolítica ja que, en els dos bàndols, el convenciment es fonamenta en alguna cosa que va més enllà de la ideologia, si bé en les manifestacions externes de les seves posicions aquesta pot semblar el tret més distintiu.
Com sol passar amb molts pensadors de vàlua, quan comparteixen les seves tesis per primera vegada són vistos amb escepticisme. Però, a mesura que passa el temps, per un misteriós mecanisme, la realitat acaba confirmant de manera sorprenent aquelles observacions inicials. El mèrit d’aquests pensadors no es troba en descriure bé el fenomen quan ja s’ha manifestat plenament, sinó en fer-ho quan només hi ha vagues indicis, i quan el risc d’errar en el diagnòstic és immens.
Tres dècades després, la política nord-americana està absolutament dominada per les culture wars i, de retruc, bona part del món occidental en pateix també els efectes. I quins serien? El més greu, la destrucció d’un territori compartit per debatre les idees amb respecte i voluntat constructiva.
Un altre efecte, relacionat amb l’anterior, és la reducció instantània de la més mínima expressió del pensament de l’altre a la caricatura d’una posició extrema, encara que aquesta expressió i la posició extrema no estiguin connectades, ni per una línia de continuïtat de sentit, ni per cap relació lògica. Un parell d’ exemples permeten visualitzar aquest efecte. Una persona planteja que cal debatre sobre la conveniència de la immigració en un país i és titllada automàticament de racista. Una altra persona suggereix la necessitat d’ensenyar millor la sexualitat als infants i és acusada obertament de pedofília.
A James Davison Hunter li han preguntat, 30 anys després de l’aparició del seu llibre, quina és l’amenaça real que les culture wars suposen per a les nostres societats. La seva resposta ho diu tot: “la democràcia és el compromís de que no ens matarem els uns als altres per les nostres diferències, sinó més aviat que l’objecte del nostre diàleg seran, precisament, aquestes diferències”.
En la seva opinió, el moll de l’os de la qüestió es troba en una apropiació del debat polític per la cultura. Aquí cal fer una precisió molt rellevant. Aquesta cultura a la que es refereix no és l’equivalent de tenir coneixements, moltes lectures i un bon criteri, no. Remet a l’origen llatí del concepte que, com és conegut, està relacionat amb el conreu de la terra, una acció que ancestralment ha estat vinculada amb el sagrat. I aquest és el punt clau en les culture wars: el debat racional és expulsat perquè les parts, en siguin conscients o no, actuen segons el que cadascuna creu que és el veritable (sagrat) principi de l’existència.
Tot això Hunter no s’ho treu de la màniga. De fet, la seva formulació de les culture wars es basa en un concepte anterior, kulturkampf (lluita cultural) nascut al segle XIX i relacionat amb la religió.
Per tot plegat, James Davison Hunter afirma que, quan la política es fa en representació de la cultura, entesa en el sentit que acabem d’explicar, no hi ha compromís possible i si no hi ha compromís no hi ha democràcia. En aquest context, segons Hunter, “tractar l’altre amb civilitat esdevé un acte de traïció”. Als teus, és clar.
Tenint en compte que tots els desafiaments que tenim per davant –econòmics, socials, ecològics – només es poden encarar amb voluntat de compromís, les culture wars ens porten a una situació de paràlisi. Com a mínim.
La presidència de Donald Trump i tot el que l’ha envoltat són un exemple paradigmàtic de fins a quin punt les culture wars poden ser profundament nocives. En aquest article publicat en el New York Times, quan Trump acabava el seu mandat, es diu que el president Biden podrà recuperar moltes de les més de 100 regulacions ambientals que el president Trump va treure, però subratlla que gran part del mal causat en l’àmbit de la lluita contra el canvi climàtic, per la seva posició, no és reversible.
Cal subratllar que els negacionistes no desacrediten el canvi climàtic perquè tinguin dades per fer-ho, sinó per l’única raó que les persones que defensen la seva existència els provoquen un rebuig atàvic.
La Plataforma Intergovernamental de Ciència-Política sobre Serveis de Biodiversitat i Ecosistemes (IPBES en l’acrònim anglès) és un òrgan intergovernamental establert pels estats per reforçar la interfície ciència-política per a la biodiversitat i els serveis ecosistèmics per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat.
Aquesta organització ha publicat un informe molt complet sobre la relació entre la biodiversitat i la prevenció de les pandèmies. Que la pandèmia hagi esdevingut una arma llancívola entre aquells que l’han de gestionar, i que no haguem sentit ni una paraula sobre aquest informe en el debat públic, fa pensar que les guerres culturals es van obrint camí sense que ningú les aturi.
