Un altre estiu els incendis es converteixen en un forçat element transformador del paisatge a tota la conca mediterrània.Si tothom té clar quines són les causes i les solucions de la situació actual, com és que cada estiu repetim les mateixes lletanies? Al meu entendre, el principal motiu d’aquesta situació és que surt més econòmic invertir, majoritàriament, en extinció, és a dir, en el cos de bombers, que en prevenció.
Un altre estiu els incendis es converteixen en un forçat element transformador del paisatge a tota la conca mediterrània. A Catalunya tothom està d’acord amb les causes: l’escenari del canvi climàtic s’accentua cada estiu amb més onades de calor, més sequera i estrès hídric per als boscos. El retrocés de les activitats agrícoles i ramaderes ha provocat un augment de la superfície forestal que el 2021 arribava les 2.047.381 hectàrees, fet que significa un 63,8% del territori. Cal precisar que el concepte de superfície forestal representa tot el que és susceptible d’esdevenir bosc, és a dir, prats, herbeis, matollars... L’espai arbrat se situa al voltant del 40% i es caracteritza per un predomini de masses molt denses i joves. Cal afegir que aquest espai forestal presenta grans continuïtats en els grans massissos com les Gavarres, la Serra de Marina, Sant Llorenç del Munt... Per tot plegat, els boscos cada dia són més vulnerables al foc i els incendis poden aconseguir unes dimensions que s’escapen a la capacitat d’extinció del cos de bombers.
Davant d’aquesta realitat, tots els especialistes estan ben d’acord respecte de quina són les solucions. Una de les persones més representatives i que no es cansa de repetir el mateix és en Marc Castellnou, bomber i Cap dels GRAF, és a dir, del Grup de Reforç d’Actuacions Forestal i ho resumeix amb aquesta afirmació: “La solució als incendis passa per tornar a crear economia rural i per tant aconseguir un paisatge més divers, és a dir, més agroforestal.”
Si tothom té clar quines són les causes i les solucions de la situació actual, com és que cada estiu repetim les mateixes lletanies? Al meu entendre, el principal motiu d’aquesta situació és que surt més econòmic invertir, majoritàriament, en extinció, és a dir, en el cos de bombers, que en prevenció ja que reduir el risc d’incendis implica actuar a nivell paisatgístic i per fer-ho cal interactuar amb els propietaris de la terra que, en un 80% són propietaris privats i són els responsables de quasi el 90% de tot el territori. No oblidem que als pagesos sempre se’ls ha considerat els jardiners del paisatge. Un altre element que dificulta actuar en economia rural és regir-se només per les lleis del mercat.
Si ens centrem només en els boscos, ens apareixen dues dades molt interessants i preocupants. La primera és que només s’aprofita el 30% del seu creixement anual. Aquesta dada representa la meitat de la mitjana europea. Per què es dona aquest fet? Francesc Cano, del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, per exemplificar la manca de modernització del sector forestal ens diu: “És com si encara se segués el cereal a mà en lloc de amb màquines de segar” A aquesta dada cal afegir la poca qualitat de la major part de la fusta dels boscos catalans, sobretot, si es compara amb els arbres de les terres centreeuropees. Només cal tenir present que, la major part de la fusta que s’extreu dels nostres boscos s’utilitza com a biocombustible, és a dir, per fer anar estufes i forns i el segon us més generalitzat és la construcció de palets per al transport de mercaderies. A aquests fets cal afegir que les principals serradores de Catalunya es queixen de que no tenen prou fusta per treballar. Per tot plegat queda clar que el mercat, per ell mateix, no permetrà cap augment considerable de la gestió forestal.
Com hem dit, els jardiners del paisatge són la pagesia, els quals majoritàriament són també propietaris forestals. Centrem-nos en aquest sector. Segons dades del 2016, la població agrària ocupada era de 113.199 persones. Després del efectes de la pujada de preus del pinso i l’energia, caldrà veure com evoluciona aquesta dada.
Arribats a aquest punt, voldria fer un paral·lelisme amb la gestió de l’Alt Adige o Sud-Tirol, que és una província autònoma italiana que fa frontera amb Àustria, que fins a la fi de la Primera Guerra Mundial era austríaca i que des de fa més de cent anys és italiana. Aquesta província manté unes cent mil persones vivint per damunt dels mil metres dedicades, majoritàriament, al sector primari, amb un nivell d’abandonament de l’activitat agrària molt baix. Recordem que la població total de la província és de mig milió d’habitants. Unes senzilles dades per entendre el paisatge d’aquesta terra. Segons dades del 2010 hi havia 20.247 empreses agrícoles i forestals actives amb un nivell de cooperativisme molt important. Els conreus de pomeres, vinya i pastures per al bestiar boví i l’elaboració de productes làctics són els tres pilars de l’economia agrícola que gestiona 484.000 Ha. D’altra part, existeixen 337.000 Ha forestals, de les quals 200.000 són considerades com a bosc productiu, i generen 481.763 m3 de fusta i 287. 403 m3 de llenya. Com aconsegueix retenir la població en alçada el govern provincial? En primer lloc, pel lligam cultural amb la terra, també perquè els camins asfaltats arriben a tots els masos i amb aquesta realitat, tots els serveis comunitaris; per la bona cadena de distribució comercial; pel bon cooperativisme i, finalment, per un nivell de recolzament econòmic que varia en funció del grau de dificultat de l’explotació. Cal tenir present que la balança fiscal entre l’Estat Italià i la Província del Sud-Tirol és favorable a la província.
Tot i que les magnituds de tot tipus són molt diferents entre la província autònoma del Sud-Tirol i Catalunya, el que està clar és que nosaltres no som un país prou ric per ajudar les famílies pageses que mantenen el paisatge de la major de la nostra terra. La causes crec que són prou clares.
