En el llibre “La fi de l’abundància”, publicat per Icària Editorial, Joan Vila parla de la necessitat d’adoptar un creixement sostenible per aconseguir un benestar eficient i frugal.
Joan Vila, és enginyer industrial per la UPC. I enginyer en tecnologia paperera. Fins fa una setmana era el CEO de LCPaper, una empresa paperera que és referent en sostenibilitat i respecte pel medi ambient. El negoci es va posar en marxa amb la revolució industrial, però no va ser fins a l’any 1968 que la seva família va entrar a dirigir-la fins avui, que justament passa a mans del seu fill. L’entrevistem, doncs, en els seus primers dies de jubilació. La muntanya, diu, ha estat la seva via d’escapatòria davant de la pressió que ha tingut a la feina des de ben jove. “M’ha donat la fortalesa mental per aguantar el timó i no deixar-me caure”. És autor de “La fi de l’abundància”, publicat per Icària Editorial, un llibre en el qual parla de la necessitat d’adoptar un creixement sostenible per aconseguir un benestar eficient i frugal.
Comencem pel seu negoci. Què ha fet de diferent la seva empresa per ser un referent en matèria de sostenibilitat?
El mercat ens coneix perquè tenim un dels productes més sostenibles i pels nostres empenys en la reducció d’emissions de carboni, dos fets que ens han permès generar negoci amb països del nord d’Europa. És sorprenent que Suècia, un gran productor de pasta de papers, ens compri els productes a nosaltres. El fet d’iniciar aquest “camí verd” de treballar amb producte ecològic ha estat la nostra forma de poder sobreviure i seguir mantenint-nos vius en el sector. Tenir un producte respectuós amb el planeta, comptar amb un bon relat i ser diferents dels altres ens ha ajudat molt a sortir de les crisis a les quals ens hem enfrontat en els darrers anys.
Publiques La fi de l’abundància, un llibre en el qual parles de la necessitat urgent de decréixer i reduir el consum. Per què decideixes escriure’l?
Ja havia publicat dos títols més en els que deixava entreveure la necessitat de canviar el model productiu i adaptar la nostra forma de vida a les necessitats del planeta. En aquesta darrera publicació, l’anàlisi ja és més fi, i les conclusions són més clares. Parlo de com es genera el benestar i de què hauria de succeir perquè hi hagués una millora de la productivitat i del valor afegit dels productes que generem. El món, però, en lloc de créixer en tecnologia i innovació, ho fa en el que no hauria de fer: en deute.
En els darrers 40 anys la nostra societat ha viscut un creixement superior al 6%, però el deute ha crescut, al mateix temps, en un percentatge del 7,6%. La productivitat, doncs, ha estat negativa en gairebé un punt i mig percentual. Aquest excés de deute ens ha conduït a què fem coses inversemblants: el 65% dels recursos generats al planeta els dispersem per aire, mar i terra. I només en reciclem el 9%. El motiu és que ha estat molt més senzill produir de nou que reutilitzar gràcies a la cultura del deute fàcil i barat. Aquest bucle pervers ens ha conduït a pensar que la felicitat és equivalent al consum.
"Ha estat molt més senzill produir de nou que reutilitzar gràcies a la cultura del deute fàcil i barat. Aquest bucle pervers ens ha conduït a pensar que la felicitat és equivalent al consum."
Què és, doncs, la felicitat?
Doncs l’hem confós amb aquest consum compulsiu, que provoca la generació de dopamina i crea una forta addicció. Mentre que la felicitat real està generada per altres hormones com ara l’oxitocina, que té un sistema de segregació completament diferent. El món ha entrat en un procés pervers, i desfer-lo ara és molt difícil. Hi ha moltes teories que parlen que aquest procés de transició s’ha de fer a poc a poc –també anomenat com a “soft-landing”–, però em fa la sensació que volen fer-ho tan lent que acabarem estavellant-nos abans del que ens pensem.
Hem de canviar el nostre llindar de confort. No hem de viure diferent i renunciar a tot el que hem aconseguit, sinó canviar els nostres conceptes mentals. Com ara, per exemple, entendre posar parcs eòlics i solars és fonamental malgrat que puguin espatllar l’estètica del paisatge, o forçar-nos a consumir molta menys carn. Hi ha una resistència molt alta en la societat per fer-los, i encara és més forta dins el sector financer i el de les grans multinacionals.
Recentment, llegíem als mitjans que les 50 empreses espanyoles més grans de l’Estat emeten tantes emissions com tota Bèlgica sencera. Amb aquestes afirmacions, no acaba tenint un cert sentit que la gent s’esgoti de les seves petites accions individuals per considerar-les inútils?
Això són només excuses. La gent ha de fer els seus deures i, alhora, pressionar perquè les grans empreses també els facin. Pensar que el nostre impacte és mínim és un gran error. A la nostra empresa, per exemple, hem sobreviscut perquè ens hem anticipat als fets. Si no t’anticipes i et dediques a resoldre els problemes quan ja són massa grossos, acabaràs tenint un problema de dimensions estratosfèriques.
Aquesta cultura de sostenibilitat de l’usuari porta al fet que les empreses s’hagin d’adaptar forçosament. L’usuari mana, amb el seu consum. Si avui tots ens poséssim d’acord per no comprar més benzina, les grans empreses petrolieres tindrien un greu problema. El mateix passaria amb la carn. Si el relat és que l’usuari no vol fer res perquè la culpa la tenen els grans, no canviarem el paradigma. Els polítics no fan res, entre altres motius, perquè els usuaris son els primers que no admeten el canvi.
Fa uns dies que va començar la COP28. De què serveix?
Això és ecoblanqueig pur, i del dolent. Fora de la COP21, la del 2015 a París, no n’hi ha hagut cap altra que hagi servit per a res. El problema que tenim és molt gros. Aquesta manera de pensar que no ens han de canviar les formes de fer –que el crèdit flueixi, que les coses es modifiquin a poc a poc…– acabarà sentenciant-nos. A mesura que el canvi climàtic avança, la productivitat disminueix. O actuem fort, o això no té solució.
"Proposo cinc tecnologies disruptives: les energies renovables, la mobilitat elèctrica i autònoma (no privada), la bomba de calor (tecnologia de la geotèrmia), la proteïna de fermentació (substitueix l’animal, i es genera de forma química) i la intel·ligència artificial."
Quines solucions proposa, doncs?
Per augmentar la productivitat arreu proposo cinc tecnologies disruptives: les energies renovables, la mobilitat elèctrica i autònoma (no privada), la bomba de calor (tecnologia de la geotèrmia), la proteïna de fermentació (substitueix l’animal, i es genera de forma química) i la intel·ligència artificial. Aquestes cinc propostes podrien resoldre l’equació, però tenen efectes col·laterals molt grans. Per exemple: si ens quedem sense conductors, en el cas de la mobilitat autònoma, la quantitat de gent que sobra és impressionant. Quines són, doncs, les alternatives? Recol·locar tota aquesta gent. Per exemple, el mercat de la rehabilitació energètica, que reclama i reclamarà molta mà d’obra en els anys vinents.
Facis el que facis, la mobilitat s’encareix. Per tant, la resposta no pot ser una altra que fomentar una reducció dels viatges, tant laborals com d’oci. I això té efectes molt greus, com per exemple en el turisme. Veurem, en aquest procés de canvi, efectes col·laterals que en algunes ocasions es podran resoldre, i en d’altres que no. La transició energètica no serà ni fàcil ni barata: en el llibre parlo de 250.000 milions d’euros, que és el PIB de tota Catalunya en només un any.
Una vegada s’hagi acabat la transició, l’any 2050, el resultat serà que hi haurà molta menys feina. Però no passa res, ja que s’hauran resolt els desequilibris actuals i aquí començaran les propostes, com ara repartir la feina i viure amb menys. Una de les claus per aconseguir que això funcioni serà resoldre el problema de l’habitatge. Si no ho resolem ja, la transició serà extremadament dura: hi haurà gent que no podrà pagar-se casa seva.
No ens allunya del contacte amb el planeta i les nostres arrels, el fet de menjar proteïna artificial?
Avui pràcticament tota l’agricultura la dediquem al menjar animal, però això és un absolut despropòsit. Es menja moltíssims recursos, consumeix molta aigua, i necessita una quantitat de fertilitzant increïble… Reduir el menjar de proteïna animal és clau.
És vostè optimista?
No. Gran part de la comunitat científica dona per fet que l’augment de la temperatura mitjana al planeta superarà els dos graus, i no que arribarem a temps per mitigar gran part de les conseqüències. Fins que les coses no vagin molt malament, el món no actuarà. No som capaços, com a societat, de veure la profunditat del problema. Veure la resistència dels governs, de les empreses, de la gent… em fa ser poc optimista. No hauria de ser així, però per desgràcia ho és.
Ens aboquem a una situació en la qual haurem de fer els deures el més ràpid possible i adaptar-nos a situacions completament noves. Serà molt difícil, això ho hem de tenir tots molt clar. Tot el que puguem anticipar, encara que sigui poc, és benvingut. Els economistes, però, segueixen resistint-se a veure el problema. I, com a conseqüència, els polítics tampoc el veuen.
