Qui posseeix temps per a festejar o plorar als seus avantpassats albira com a resposta una absència de ciutadania.
Llum de les espelmes en una església catòlica | Getty Images
A vegades, em poso la roba de la meva àvia. Trec aquells vestits florejats cosits a muscleres que es col·locava a les festes de guardar, o els mocadors al coll, o l'abric llarg color xocolata del qual només sobresortien els bolets i me'ls enfundo amb la finalitat de commemorar una vida que vaig compartir amb ella fins que va morir, en 2021. Per a ell, vaig guardar un ritual diferent: durant setmanes, vaig estar pintant un retrat que tota la família identifica com el de l'avi i, ara, penjat a la meva saleta, em recorda diàriament una presència que no es pot pansir –el meu primer mort, em vaig dir quan el van enterrar–, refugi i benvinguda el moment en què m'arribi l'hora. Penso, amb la filòsofa Ana Carrasco-Conde, que la mort no és un mal i, a més, construeix subjectivitats col·lectives, a part que a mi m'ajudi a celebrar dues biografies de les quals no vaig poder acomiadar-me en el seu moment. Penso, també, que les nostres nocions trastocades, constretes, si no reduïdes a la mínima expressió tant de la mort com de la vida ens estan arraconant en terrenys tan perillosos que potser ens han transformat en una sort d'autòmats bolcats cap a un productivisme deshumanitzador, les conseqüències del qual encara no arribem a aprehendre íntegrament.
La primera, la mort, supura arraconada els confins de les rutines imparables. Qui posseeix temps per a festejar o plorar als seus avantpassats albira com a resposta una absència de ciutadania. No som capaços, en general, de venerar les arrels de la mateixa manera que ho feien altres cultures i, enmig dels ritmes frenetitzats del treball, s'oculta una necessitat present ja en les tragèdies gregues: vegeu Antígona, recol·lectant els trossets del seu germà Polinices. No és casualitat que, si intento compensar la falta dels meus avis i sanar el meu dol a posteriori es degui al fet que els seus respectius funerals em van trobar emigrada als Estats Units: impossible assistir a tals esdeveniments comunals.
Aquest temps de curació m'hauria proporcionat solaç, però, més enllà de l'experiència individual, actua com a 'memento mori' i activa una consciència social dels límits, incloent-hi els del propi cos. Si no hi ha límits que subratllin les nostres mortalitats –si perpetrem la quotidianitat com si no n'hi hagués: the sky is the limit–, òbviament, tampoc ens aventurarem a albirar els límits biofísics del planeta. Que creguem cegament en l'explotació infinita d'una naturalesa definida pels seus 'recursos' i, per això, en la reproducció eterna de les dinàmiques capitalistes, es troba relacionat indefectiblement amb el cadàver mai dolgut prou. En altres paraules: la màquina no es deté més enllà del marge lucratiu de les exèquies.
«Enmig dels ritmes frenetitzats del treball, s'oculta una necessitat present ja en les tragèdies gregues: vegeu Antígona, recol·lectant els trossets del seu germà Pol·linitzis»
Ara bé, tampoc la vida està sent exaltada, només el seu extractivisme econòmic, i d'aquí es deriva el grandíssim problema social que arrosseguem amb la salut. D'una banda, s'encimbella sempre des de la perspectiva solitària: que ens aconsellin les autocures –mai cures recíproques–, les visites continuades al gimnàs mutat ja en nova catedral per a la gestió del cos, i abandonar uns certs vicis mentre es desmantella sistemàticament el sistema sanitari públic o es permeten milers de víctimes a causa de la contaminació, sense que això animi a prohibir el trànsit o altres activitats fòssils, dona compte d'aquesta paradoxa.
D'altra banda, un transhumanisme impulsat gràcies a la tecnolatria sembla inculcar-nos falses nocions de vida consistents apel·lar a una hipotètica fugida a Mart –una vegada la Terra hagi quedat majoritàriament exhaurida–, segons uns certs magnats, o a una salvació falsària mitjançant dissímils infraestructures. Si no plou –afirmen alguns–, la sequera s'arreglarà amb més embassaments, no mitigant els efectes del canvi climàtic; si les collites fallen en les principals regions productores, tal com s'ha predit que ocorrerà en poques dècades, fabricarem menjar sintètic en laboratoris; si fa calor –aquesta és la versió més ingènua del mateix fenomen–, la instal·lació d'ubics aparells d'aire condicionat solucionarà els fogots –afirmen els mateixos–, en lloc de fomentar renaturalitzar els nostres barris o, per fi, reduir les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle.
Així, el món viscut o mort s'acosta sigil·losament a una aporia: aquesta tecnologia teòricament salvífica ens condemna tant a l'ecocidi com, a dir del filòsof Jorge Riechmann, al genocidi; a saber: mentre més immortals ens jutgem, a base –per exemple– d'invents tan poc realistes com la captura de carboni, més matem, dins i fora de la nostra espècie. Així que l'omissió deliberada de la finitud humana, les seves malalties i febleses vàries, al costat del descarti de la finitud planetària, no genera més vida, sinó tot el contrari. Tal vegada si interioritzéssim a escala geopolítica i econòmic aquests límits, les tombes i els seus temps alentits, sumats a la nostra condició ecodepenent, la vida, ara sí, s'expandiria per tot arreu. Amb això arribem a una conclusió contraintuïtiva, però necessària: cal, primer, assumir-se com a ésser extingible amb la finalitat d'evitar l'extinció; posar-se els draps de l'àvia i fins i tot cantar les seves cobles, si s’escau, o lliscar pel llenç el tom de pintura que desembocarà en els trets del difunt avi. Cal, per descomptat, un mirall que, reflectint els seus rostres, ens retorni així mateix el propi, la simbiosi desitjable.
