Dante Maschio Gastelaars és el portaveu de la plataforma Aigua és Vida i tècnic de la campanya 'Aigua, un dret i no una mercaderia' d'Enginyeria Sense Fronteres des de 2019.
Dante Maschio Gastelaars és el portaveu de la plataforma Aigua és Vida i tècnic de la campanya 'Aigua, un dret i no una mercaderia' d'Enginyeria Sense Fronteres des de 2019. Ambientòleg de formació per la Universitat de Girona (UdG), compta amb un màster en Energies Renovables i Sostenibilitat Energètica per la Universitat de Barcelona (UB), que li ha permès abordar la problemàtica de l'aigua des d'una perspectiva energètica i de sostenibilitat.
Maschio està implicat en diverses xarxes internacionals en defensa del dret a l'aigua, com el Moviment Europeu de l'Aigua (European Water Movement) i el Fòrum dels Pobles per l'Aigua (People's Water Forum). Treballa activament per conscienciar sobre la necessitat de preservar l'aigua com un bé comú i evitar la seva privatització, promovent polítiques de gestió pública i transparent en pro de l'equitat i la sostenibilitat.
Quin és l'objectiu d'Aigua és Vida en aquesta campanya?
Nosaltres representem la pota social de la taula i venim a demanar el que fa mesos que estem demanant: apostar per polítiques de gestió de la demanda. Tant el govern com l'ajuntament han destinat molts recursos a la gestió de l'oferta, que és important, perquè cal garantir l'abastament d'aigua potable. Però, més enllà de la manca de pluges, a Catalunya hi ha un problema estructural i històric: fa molts anys que consumim més aigua de la que tenim disponible.
Com afecta aquesta situació a la sostenibilitat del recurs a llarg termini?
Les sequeres pluviomètriques que vivim en són una clara conseqüència, i només és un avanç de què ens espera en un futur si no canviem les coses. Cal reformular la demanda d'aigua i prioritzar els usos. Tenim una llei d'aigua que podria jerarquitzar millor aquests usos i fer que polítiques d'estalvi i contenció s'implementin de manera més eficient. El Govern té un pla, i hauria de continuar desenvolupant polítiques de gestió de la demanda enfocades a reduir-ne la dependència.
Quins canvis creieu que són necessaris per millorar la gestió de la demanda?
Un cop acabi aquesta sequera, caldrà avaluar el pla per veure si funciona. És important tenir transparència: des del maig de l'any passat es publiquen els consums municipals, però no disposem de les dades dels grans consumidors, que representen un 50% del consum total (com ara la indústria i la ramaderia). És fonamental poder fiscalitzar aquests consums i saber si estan complint amb les mesures d'estalvi.
Per tant, creieu que hi ha manca de control sobre els grans consumidors?
Sí, sense saber si el pla està funcionant o no, no podem afirmar amb certesa si les polítiques de contenció de la demanda són efectives. El Samuel Reyes va comentar que, durant aquests tres anys de sequera, el consum a Catalunya ha estat pràcticament igual i que no s'ha reduït. Això ens indica que potser cal replantejar l'estratègia. No hem vist un esforç realment dedicat a la reducció de la demanda com sí que s'ha aconseguit en l'oferta.
«La demanda actual és insostenible, i això no passa només a Catalunya o Espanya»
Quins sectors considereu que estan consumint més aigua i quines conseqüències té?
La demanda actual és insostenible, i això no passa només a Catalunya o Espanya. La indústria del turisme és l'única que continua creixent en consum d'aigua any rere any, i té un impacte directe en la desaparició del teixit comunitari i veïnal. Tot i això, no té restriccions. Aquí és on cal seure i repensar realment les prioritats: volem prioritzar aquestes empreses turístiques o defensar activitats essencials, com la sobirania alimentària?
Quin paper hauria de tenir la societat en aquesta reestructuració de prioritats?
És essencial fer-ho amb participació ciutadana, no només a cop de decret. L'informe de les Nacions Unides de 2020 ja assenyalava que la millor manera de fer polítiques d'adaptació climàtica és a través del consens. Amb l'aigua, això manca. Hi ha molts actors implicats, però pocs espais de debat i decisió. Per exemple, el segon pla de gestió de l'aigua de l'ACA va recollir la gestió de conques, que és una molt bona manera de gestionar l’aigua, però mai s’ha desplegat.
Com es podria aplicar aquest model de gestió de conques de manera efectiva?
Quan treballes a escala micro és molt fàcil veure on es perd aigua. A Badalona, per exemple, hi ha un problema amb les canonades, o al Baix Ter, on hi ha uns regants amb consums importants, i a la Costa Brava i Costa Daurada, amb el consum massiu durant la temporada turística. Per això caldria treballar a escala de conca i municipi per municipi, en comptes d'aplicar solucions generals.
Quin paper hi tenen els municipis i com afecta el model de gestió actual?
La sequera ens ha mostrat com l'ACA ha hagut de salvar els plats trencats quan moltes de les competències recauen en els municipis. A Catalunya, el 78% de la ciutadania està abastida per empreses de gestió privada, fet que provoca que els petits municipis, en concessió el servei d’aigua a un operador privat, deixin de tenir control directe sobre la seva gestió. Això els fa perdre el coneixement del seu propi consum. La millor manera seria apostar per la gestió pública directa.
Quines mesures creieu que cal implementar per garantir una gestió més justa i sostenible?
S'hauria de revisar com es van fer les concessions i si s'han complert els punts acordats. També caldran més inversió pública i recursos humans per garantir el compliment de les polítiques. A més, és important reformular les tarifes: l'aigua és un dret humà i no podem augmentar-ne el preu de la mateixa forma per a tothom. Els primers trams haurien de ser gairebé gratuïts i els trams superiors més cars. Per exemple, a Lió, França, es va aprovar que els primers 90 litres per persona i dia fossin gratuïts.
