Quan s’assumeix la responsabilitat de gestionar l’aigua de forma directa, l’aigua és un 30% més assequible
Just fa dons anys, el març de 2023, el 60% dels municipis obligats a tenir un pla municipal per combatre la sequera no el tenien en vigor. FOTO: MARINA LUNA, GETTY
Una de les lliçons apreses d’aquesta sequera pluviomètrica que deixem enrere és la necessitat d’un major protagonisme del món municipal en la gestió de l’aigua.
Cal recordar que les competències de l’abastament d’aigua potable i del clavegueram són municipals, així com les d’ordenació i execució urbanística. Malgrat això, durant els mesos més durs de la sequera hem vist una batalla de retrets entre els Ajuntaments i el govern per qui s’havia de responsabilitzar de la gestió de l’aigua.
És cert que el govern té responsabilitats en matèria de gestió de l’aigua, així com recursos i capacitat per promoure la cooperació entre actors (amb les diputacions i consells comarcals, per exemple). Però també és cert que al món municipal hi ha molt marge de millora.
Just fa dons anys, el març de 2023, el 60% dels municipis obligats a tenir un pla municipal per combatre la sequera no el tenien en vigor. Avui dia, per sort, aquest percentatge ha baixat a l’11%. Però si fem un cop d’ull als plans municipals per prevenir inundacions, només el 57% dels Ajuntaments obligats el tenen en vigor.
Esperem que no hagi de succeir una DANA com la que va patir el País Valencià per motivar els Ajuntaments a preparar-se amb les eines que toca. La sequera, per desgràcia, va agafar a molts municipis desprevinguts. M’agradaria creure que la següent ens agafarà amb més eines de gestió i resiliència, però alguns esdeveniments recents apunten en la direcció contrària.
El règim sancionador
A finals de gener de 2025, el Parlament de Catalunya, a proposta del PSC, va aprovar l’eliminació del règim sancionador per excés de consum als ens locals. Una de les justificacions del partit socialista fou la impossibilitat de complir les restriccions per part de municipis petits amb xarxes envellides i un alt nivell de fuites.
Tothom entén la problemàtica dels pobles petits, però les excepcions no poden fer la norma. De fet, el govern anterior ja va graduar el règim sancionador en coordinació amb l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC). I, en última instància, el que hauria de fer el govern és avaluar i acompanyar els municipis amb atenció específica quan ho necessitin.
Si fem un cop d’ull als plans municipals per prevenir inundacions, només el 57% dels Ajuntaments obligats el tenen en vigor.
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va posar a disposició dels Ajuntaments un model d’ordenança municipal d’usos de l’aigua en situació de sequera per tal de garantir el compliment de les restriccions i mesures del Pla Especial de Sequera. Malgrat algunes mancances del model d’ordenança, els Ajuntaments comptaven amb un primer esbós, que havien d’adaptar a la seva realitat local.
Una possible adaptació, com alguns van fer, és incorporar a l’ordenança un règim sancionador per traslladar la sanció que imposa el govern als usuaris que fan un consum excessiu d’aigua. Aquesta és una molt bona mesura que incentiva l’estalvi al gran consumidor. Però el que no hem vist a cap ordenança és la creació d’un fons arran de la recaptació de sancions que es pugui fer servir només per invertir en el servei d’aigua. Al cap i a la fi, amb una mica de vista es pot transformar la por de la sanció en una política pública eficient de cerca activa de grans consumidors i inversió en el servei d’aigua.
Ordenances d’estalvi i reaprofitament d’aigües grises i pluvials
A Catalunya, només 109 municipis compten amb ordenances d’estalvi. Malgrat això només representi l’11% de tots els municipis, quasi la meitat d’aquestes ordenances s’han aprovat durant aquesta última sequera. De mica en mica, els municipis van incorporant eines de gestió.
Però comptar amb una ordenança no significa comptar amb polítiques públiques eficaces. De fet, Barcelona està a punt d’aprovar la seva ordenança d’aprofitament d’aigües grises, i la falta d’ambició causarà un estalvi anual d’aigua potable de només el 0,07% del consum domèstic de la capital.
Algunes ordenances d’estalvi inclouen mesures per a l’aprofitament d’aigües grises, d’altres per les aigües pluvials i algunes d’elles inclouen mesures d’estalvi toves com la instal·lació d’airejadors o cisternes de doble descàrrega. Cada municipi és un món i, per tant, les ordenances han de respondre al context de cada Ajuntament.
Per exemple, Sant Cugat i el seu parc d’habitatges majoritàriament horitzontal amb predomini de piscines i els jardins justifica regular l’aprofitament de pluvials i l’aigua sobrant de les piscines per cobrir la demanda de reg de jardins. En canvi, Barcelona hauria de comptar amb polítiques enfocades al sector hoteler, i pel que fa al sector residencial, trobar la forma de rehabilitar el parc d’habitatges existent.
A Catalunya, només 109 municipis compten amb ordenances d’estalvi. Això només representa l’11% de tots els municipis
Ara bé, hem de ser conscients que a les conques internes de Catalunya una mica més de la meitat de tota l’aigua es consumeix al sector domèstic. Això hauria de ser prou justificació per emprendre polítiques públiques municipals que busquin l’eficiència i l’estalvi.
És veritat que el consum d’aigua al sector domèstic a Catalunya és baix, però encara hi ha marge de millora. Amb la instal·lació d’airejadors, reductors de cabal i aparells eficients com cisternes amb doble descàrrega, una llar pot reduir fins al 35% el seu consum d’aigua. Us imagineu quanta aigua podríem estalviar si els municipis, amb l’ajut del govern, promoguessin un programa de rehabilitació hídrica del parc d’habitatges?
El mes passat, el març de 2025, la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona va aprovar un nou model d’ordenança municipal d’estalvi i ús eficient d’aigua. Tot i la disparitat de contextos dens ens locals de la Diputació de Barcelona, el model d’ordenança estableix uns criteris comuns i una caixa d’eines a disposició dels municipis molt interessant: mesures en el parc d’habitatges existent, control del consum d’aigua dels grans consumidors, regulació de piscines privades i control de la pressió de la xarxa, entre d’altres.
Les fuites d’aigua i el model de gestió
La sequera ha evidenciat el problema que representen les fuites d’aigua. El 23% de l’aigua potable de Catalunya es perd a través de les fuites, comptatges erronis i fraus. Per aquest motiu, l’abril de 2024 el govern va injectar 130 milions d’euros al món municipal per fer front a aquesta problemàtica.
Malgrat que l’estat de les xarxes urbanes d’aigua és una competència municipal, l’ajut del govern en molts casos és necessari i benvingut. Però és massa benèvol pensar que només amb la injecció de diners públics ho resoldrem tot.
El problema d’arrel és la delegació de la gestió de l’aigua a empreses privades. De fet, a Catalunya, el 78% de la població s'abasteix a través d'empreses privades. En la majoria de casos, els municipis han delegat a cegues el govern de l’aigua a través de contractes de concessió llargs. I de cop, arriba una sequera, i molts Ajuntaments s'adonen que no tenen dades, ni agència, ni control sobre el servei de l’aigua. Molts d’ells no tenien ni contacte amb l’operador privat.
Per tant, el problema té a veure amb la deixadesa de funcions, la falta de regulació, fiscalització i control del servei per part dels ens locals. Un ajuntament, si decideix delegar democràticament la gestió de l’aigua a un tercer, hauria d’assegurar primer que té eines per a controlar i fiscalitzar el contracte.
El 23% de l’aigua potable de Catalunya es perd a través de les fuites, comptatges erronis i fraus
La realitat i l’experiència ens diu que majoritàriament no la tenen, que la delegació de la gestió també implica la delegació del govern de l’aigua. I això, davant els fenòmens climàtics que tenim i tindrem, és una falta greu dels nostres servidors públics.
La gestió municipal, com hem dit, té molts reptes al davant. Però la realitat avui dia ens diu que, a Catalunya, quan s’assumeix la responsabilitat de gestionar l’aigua de forma directa, l’aigua és un 30% més assequible.
Els detractors de la gestió pública diran que calen diners per invertir, i que sense apujar tarifes, el rendiment de la xarxa no millora. Però, de nou, les dades a Catalunya ho desmenteixen. De l’anàlisi de les auditories d’eficiència hidràulica publicades al web de l’ACA, es pot concloure que la gestió directa té unes pèrdues menors que la gestió indirecta. És a dir, un millor rendiment amb unes tarifes més assequibles. No serà que el benefici industrial i el marge que s’enduen els accionistes és una ineficiència econòmica pel servei públic?
Esperem que les pluges i la recuperació dels embassaments no freni ni al govern ni als ajuntaments a fer els deures pendents. Esperem que la pròxima sequera ens agafi millor previnguts.
