COP 21: L'última oportunitat?

"Una setmana on se sent el pes de la història", així ha descrit el director del CADS, Arnau Queralt, una cimera de la qual se n'espera molt, en concret: un gran acord internacional que entraria en vigor el 2020 i que hauria de servir per evitar un increment de la temperatura mitjana global superior als 2 graus durant el segle XXI. Més enllà d'aquest llindar els riscos per a la humanitat s'incrementen notablement.

Com hem arribat a la situació actual
El fet que la cimera de París sigui tan decisiva s'explica per les limitacions de la lluita anterior contra el canvi climàtic que ja porta dues dècades de desenvolupament. Oriol Costa, professor de relacions internacionals de la UAB ha fet un repàs d'aquesta lluita des del Protocol de Kyoto, "més important políticament que ambientalment" fins a la cimera actual.

Costa ha caracteritzat l'etapa que va del 2009 al 2015 com "la dels compromisos unilaterals de molts països". Així els EUA han manifestat que volen reduir un 28% les seves emissions de GEH   pel 2025. La Xina ha expressat la seva intenció d'arribar al seu màxim d'emissions l'any 2030. La Unió Europea, per la seva banda, té la voluntat de reduir les emissions un 40% al 2030 respecte al 1990. El professor de la UAB ha destacat que aquests tres actors representen un 90% de les emissions mundials, però ha afirmat que els seus compromisos són insuficients ja que "comportarien un augment de les temperatures d'entre 2,7 i 3 graus", clarament per damunt de l'objectiu que es persegueix. Per aquesta raó ha dit que els esforços fets fins al moment han estat "mancats d'ambició".

Les dificultats que cal superar
Jeroen van den Bergh, professor d'economia climàtica i ambiental de l'ICTA/Universitat d'Amsterdam, ha posat l'accent en tres obstacles principals que es plantegen en aquest moment en l'àmbit del control de les emissions de GEH a escala global.

La primera dificultat és la coneguda com a carbon leakage.  Es tracta del fenomen que es produeix quan la política estricta d'un país amb les emissions de GEH causa l'augment de les emissions en un altre país. Per exemple, a través del trasllat de les empreses que volen evitar sotmetre's a exigències legals-ambientals més fortes. El carbon leakage és el resultat de les polítiques unilaterals que han dominat fins ara i de la manca d'una política global amb exigències iguals per a tots els actors.

La paradoxa verda és el segon obstacle. Consisteix en el fet que si es dóna suport polític a les energies renovables, i es fan més competitives, aleshores els propietaris de les energies fòssils han de baixar-ne el preu i això provoca que n'augmenti el consum i això fa que pugin les emissions.

El tercer obstacle o dificultat és l'efecte rebot, que es produeix en augmentar l'eficiència energètica. Van den Bergh ha posat un exemple de la vida quotidiana: "si adquirim un cotxe que gasta menys per kilòmetre és molt possible que l'agafem més sovint".

Com a reflexió més general, el professor Van den Bergh ha indicat que un acord transcendent com el  que es busca a París "només serà possible sense free riders (actors que van per lliure) i amb el compromís de tots els països". Cal recordar que a París hi assisteixen més de 190 estats.

El paper dels països en desenvolupament
L'investigador del CIDOB, Luigi Carafa, ha recordat que el pes de les economies en desenvolupament és molt més important que als anys 90 quan es va gestar Kyoto. La creació del G-20 és un exemple clar de que els països més industrialitzats -i més emissors de GEH- inclouen potències en ple creixement com la Xina, l'Índia, Brasil, Indonèsia, Mèxic, etc.  Malgrat tot, Carafa ha indicat que el COP 21 se centrarà molt en la Xina deixant en segon pla la resta.

El problema principal de la Xina és que actualment la major part de la generació d'electricitat es fa amb carbó. L'electricitat és de lluny el sector que més emissions causa en aquell país. Tant la Xina com l'Índia, amb poblacions que depassen de molt els mil milions d'habitants, comparteixen, segons Carafa, les mateixes perspectives: "un creixement econòmic que portarà a una gran extensió de les classes mitjanes i un augment del consum d'energia en l'àmbit domèstic, comercial i del transport".

Carafa ha dit que les grans economies emergents han de fer un esforç de transició cap a un sistema elèctric baix en carboni. En aquest sentit ha remarcat que el cost de no fer-ho és elevadíssim, tant en l'aspecte ambiental com en l'econòmic. Com a exemples ha citat l'actual nivell de contaminació atmosfèrica de les ciutats xineses -que provoca un gran nombre de morts prematures anualment- i les factures de milers de milions d'euros que han de pagar els països que són dependents dels combustibles fòssils de l'exterior.

"La Xina - ha conclòs Carafa- hauria d'arribar al seu pic d'emissions al 2020 , plantejar-ho per al 2030 és massa tard per al planeta".

Què poden fer els ens "subnacionals"?
En la terminologia de les COP, subnacionals són aquells ens administratius inferiors als estats: les ciutats i les regions. Iñaki Gili, membre de la unitat de mitigació de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic ha subratllat la importància d'aquestes administracions recordant "la presència a Copenhagen 2009 de centenars de municipis catalans". En el mateix sentit s'ha referit a les polítiques dels länder a Alemanya o d'alguns estats dels EUA, com Califòrnia, més avançades que les de l'estat federal.

Oriol Costa, ha matisat que les COP són molt "estat-cèntriques" i ha indicat que els ens subnacionals tenen més marge d'actuació "entre conferències". Van den Bergh ha dit, per la seva part, que "no es pot esperar una solució dels grans problemes a través de les accions locals" En canvi ha defensat el paper de ciutats i regions en dos aspectes: "influir en l'acció dels seus estats en l'escena internacional i fer visibles solucions que funcionen en els seus respectius àmbits i que poden servir d'inspiració". 

Luigi Carafa s'ha mostrat d'acord amb el fet que els ens subnacionals "poden fer un bon paper". No obstant això, ha assenyalat que aquest paper té les seves limitacions perquè hi ha condicionants estatals molt forts. Ho ha il·lustrat amb l'exemple de la gran quantitat de cotxes elèctrics que circulen per Beijing "amb una electricitat generada amb carbó".

L'última oportunitat
La jornada ha acabat posant sobre la taula expectatives i algunes crítiques. Iñaki Gili ha dit que "el que surti de París serà millor que el que hi ha ara, la qüestió es sí serà suficient". Per la seva banda, Luigi Carafa ha indicat que el veritable problema és "la feble consciència social sobre la qüestió". Com a exemple ha esmentat el nivell d' atenció de la premsa catalana i espanyola, però també de bona part de la premsa internacional,  al COP 21, que no correspon -segons ell-  a la transcendència de la cimera. Jeroen Van den Bergh ha parlat de la manca d'implicació de la classe política "a la qual mai no es fan preguntes directes i concretes sobre el canvi climàtic".

Luigi Carafa ha descrit la cimera de París com "la nostra última oportunitat per reduir les emissions i evitar un augment de les temperatures globals per damunt dels 2 graus". Altrament hi haurà conseqüències i algunes zones del planeta com el golf Pèrsic -ha dit- "es convertiran senzillament en inhabitables cap al 2070"