Científics de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) han descobert una nova espècie de papallona, Spialia rosae, endèmica de la península ibèrica. Es tracta d’un fet excepcional ja que a Europa no es descrivia cap espècie nova de papallona des del 1993. Ha passat desapercebuda tots aquests anys degut a que és una espècie críptica i no es pot diferenciar a simple vista de la seva espècie bessona, la Spialia sertorius. Els resultats es publiquen aquesta setmana a la revista Molecular Ecology.
Les dues espècies sovint conviuen en el mateix habitat, fet que no és habitual en espècies tan properes. Per exemple, Spialia orbifer és una tercera espècie bessona que viu a l’est d’Europa i només coincideix amb S. sertorius en una petita zona de contacte.
Espècies críptiques
El mateix equip ja va publicar l’any passat un estudi que diu que pot haver-hi fins a un 30% d’espècies de papallones encara desconegudes a Europa i que ha desencadenat el descobriment. “Ens vam fixar en el gènere Spialia perquè les dades de l’ADN mitocondrial assenyalaven que hi havia més d’una espècie a la Península Ibèrica, però al mirar-les no podíem veure cap diferència”, explica Roger Vila, científic del CSIC a l’IBE i investigador principal de l’estudi. Durant anys les van analitzar a fons i van veure que eren iguals fins i tot a través d’un microscopi d’alta resolució. Sorprenentment, també comparteixen moltes parts del genoma nuclear, on hi ha la majoria de gens, i que és el causant de la majoria de processos d’especiació.
Les úniques diferències que van trobar van ser el ja esmentat ADN mitocondrial i els hidrocarburs cuticulars, és a dir, l’olor que desprenen. Aquesta característica és imperceptible pels humans, però segurament és el que els permet distingir-se entre elles. “Això és molt rellevant ja que, si per equivocació es creuessin, la descendència probablement no seria fèrtil i per tant les dues espècies anirien minvant”, afirma Vila.
La pista final
El desenllaç va arribar de la mà de l’ecologia. Tot perseguint un exemplar de S. rosae per Sierra Nevada, els investigadors van adonar-se’n de que parava a posar un ou a una rosa. Segons Vila, “aquest fet ens va sorprendre molt, perquè totes les altres Spialia s’alimenten i posen els ous a unes plantes que s’anomenen pimpinelles”. Arrel d’aquest descobriment, també van poder entendre perquè S. rosae arriba a viure fins a gairebé 3.000 metres, més amunt que S. sertorius, ja que les seves plantes nutrícies, les roses, es troben en aquests indrets on no poden viure les pimpinelles.
De moment no hi ha dades suficients per saber si es tracta d’una espècie en perill d’extinció, però al ser un endemisme ibèric és important protegir-la. Se n’han trobat exemplars a Sierra Nevada, al Sistema Central, als Picos d’Europa, i en alguns llocs dels Pirineus.
Per altra banda, aquesta troballa valida els resultats publicats l’any passat sobre la diversitat críptica així que, segons diu Vila, “durant els propers anys potser aconseguim descobrir altres noves espècies, però en tots els casos serà una labor detectivesca ja és difícil o fins i tot impossible diferenciar-les a simple vista. Només posant juntes les dades sobre la seva forma, les seva olor, la seva ecologia, la seva genètica, com si fossin les peces d'un puzle, es pot acabar entenent si hi ha vàries espècies”.
Article de referència:
Juan L. Hernández-Roldán, Leonardo Dapporto, Vlad Dincă, Juan C. Vicente, Emily A. Hornett, Jindra Šíchová, Vladimir Lukhtanov, Gerard Talavera And Roger Vila (2016). Integrative analyses unveil speciation linked to host plant shift in Spialia butterflies. Molecular Ecology. doi: 10.1111/mec.13756. [Epub ahead of print]
Fotografies:
- Fotografia 1: mascle d’Spialia rosae en el Port de la Ragua (Sierra Nevada, Granada). Autor: Juan Carlos Vicente.
- Fotografia 2: S. sertorius (esquerra) i S. rosae (dreta). Autor: Juan Carlos Vicente
- Fotografia 3: Roger Vila i part del seu equip recol·lectant larves de Spialia rosae a El Vallecito (Terol). Autor: Juan Carlos Vicente.
Sobre l’Institut de Biologia Evolutiva:
L'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) és un institut mixt entre la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), que va ser creat el 2008 a Barcelona. Els investigadors de l'IBE estudien els processos i mecanismes que generen biodiversitat, incloent temes com l'evolució genètica i molecular, biologia de poblacions, biologia de sistemes complexos i la recuperació de l'ADN antic. Els seus més de cent vint treballadors estan distribuïts entre dos edificis veïns: el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i el Centre Mediterrani d'Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA).
