Greenpeace ha presentat aquesta setmana l'informe 'La indústria Aqüícola i d'engreix: un repte de sostenibilitat' en el qual ressalta la necessitat que l'aqüicultura abandoni les actuals pràctiques destructives i avanci cap a la sostenibilitat. Aquest informe, realitzat pels Laboratoris d'Investigació de Greenpeace a la Universitat de Exeter, Regne Unit, mostra el camí que, segons l'entitat conservacionista, hauria d'emprendre aquesta indústria.
En tan sols cinc anys el percentatge de peix i marisc procedents de l'aqüicultura ha augmentat del 33% al 43% actual. L'informe de Greenpeace mostra els impactes ambientals i socials d'aquesta indústria.
Els més importants són:
Sobrepesca: l'ús de peixos per a l'elaboració de farina i oli de peix per a alimentar a moltes de les espècies que es crien i engreixen en les granges de aqüicultura no disminueix la pressió sobre les pesqueres, sinó que en molts casos l'empitjora. La quantitat de peixos necessària perquè un salmó engreixi un quilo és d'entre 4 i 5 kg. En el cas de la tonyina vermella, aquesta quantitat s'eleva fins als 20 kg per cada quilo de peix produït.
Contaminació química: a les gàbies i als estanys de producció s'afegeixen una gran quantitat de productes químics i de fàrmacs per a controlar els virus, els bacteris, els fongs o altres patògens, posant en risc la biodiversitat propera. L'ús d'antibiòtics suposa també un risc potencial per a la salut pública, a l'afavorir el desenvolupament de resistències. En el cas del salmó, les últimes investigacions apunten que la infecció per polls marins en les granges provocarà una disminució del 99% de les poblacions locals de salmó rosat en les pròximes quatre generacions.
Invasió d'espècies foranes: el fet que es puguin 'escapar' espècies en un medi del qual no són originàries provoca gairebé sempre conseqüències negatives per a les espècies autòctones. Un exemple el trobem en la fugida de salmons de l'Atlàntic a l'oceà Pacífic, on ha desplaçat a poblacions autòctones
Abusos de drets humans: l'ubicació de les granges impedeix l'accés a les àrees costaneres que, en molts casos, són un territori d'ús comú de les comunitats locals. En el cas de la cria de llagostí tropical en països com Filipines, Vietnam, Tailàndia, Bangla Desh, Equador, Hondures o Brasil, s'ha produït el desplaçament de comunitats costaneres a gran escala, moltes vegades sense compensació econòmica i sense rebre a canvi un lloc alternatiu on poder viure. En països com Bangla Desh, més de 150 assassinats estan directament relacionats amb l'aqüicultura.
Destrucció costanera: l'ubicació d'aquestes granges en espais costaners d'alt valor ambiental provoca una deterioració irreversible de la seva riquesa natural, com en el cas de la destrucció de boscos costaners de manglar. A la península ibèrica trobem exemples com el Pla d'Aqüicultura de Galícia, que planteja envair espais de la Xarxa Natura 2000 europea.
