Algunes claus per l'endemà de Bali (per Oriol Lladó)

Un èxit, malgrat tot: 'A vegades el millor èxit és haver evitat el fracàs', escriu lúcidament Antonio Cerrillo a la Vanguardia. Dissabte, la majoria de mitjans reservaven a la conclusió de la Cimera de Bali un privilegiat espai a les seves portades. Un espai impensable, fa uns pocs anys. Els EUA s'afegeixen al full de ruta per definir la lluita contra el canvi climàtic, es podia llegir amb la contundència d'una bona tipografia. Negre sobre blanc. Una bona notícia, certament: els EUA s'avenen a continuar negociant --tot i que mantenen la irreductible aversió als compromisos concrets, vinculants i avaluables. Al capdavall, la Conferència de les Parts de la Convenció de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic -això que en diem la Cimera de Bali- ha servit per mantenir la taula de negociació. Si algun moble s'havia de salvar era aquest, precisament. El de la taula per posar les cartes i continuar parlant. "Hem vingut a agafar un tren i l'important és que l'agafem tots… Després ja podrem decidir cap a on anem". Una frase de Josep Garriga, director de l'Oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat, que amplia aquesta mateixa idea i que recull amb encert Antoni Madridejos, enviat especial d'El Periódico. La importància 'relativa' d'una nota a peu de pàgina: De la cimera no n'ha sortit cap compromís de reducció concret i vinculant, a menys que es vulgui donar aquest rang a una nota a peu de pàgina. La nota a peu de pàgina en qüestió cita l'informe de l'IPCC i la seva recomanació de reduir les emissions d'entre el 25 i el 40%, respecte als nivells del 1990, per a l'any 2020. 'Qué els EUA hagin aprovat un document que dóna per bo un informe que recomana una determinada reducció d'emissions, vol dir que s'estan comprometent a aquesta reducció? Agafat pels pèls, en efecte. Però la nota a peu de pàgina, en la seva evident modèstia, ha fet córrer molts rius de tinta… Una 'significativa' derrota dels escèptics: La cap de la delegació dels EUA a Bali i subsecretària nord-americana d'Estat per a la Democràcia i els Afers Globals, Paula Dobriansky, va deixar clar, solemnement, davant tot el plenari que calia basar-se en 'la ciència que el Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic (l'IPCC) ha donat en l'últim informe'. Una forma indirecta, però indiscutible, d'eliminar qualsevol temptació d'escepticisme. Avís per a navegants. El govern Bush ja no discuteix si el canvi climàtic està passant… sinó sobre l'estratègia a seguir per fer-hi front. La importància del guió: De Bali no n'han sortit grans compromisos, però si recomanacions i guies per a desenvolupar polítiques. I això és important, tot i que també incert. Els EUA han acceptat que el text final contingui de forma expressa -tot i que no quantificada- que els països industrialitzats transferiran tecnologia als desenvolupats, amb vista a ajudar-los a lluitar contra l'escalfament global, com exigia l'anomenat G-77 més Xina, que aglutina un heterogeni conjunt de 132 països en desenvolupament. Aquest grup, per la seva banda, s'ha compromès a rebaixar les emissions d'una manera 'controlable i verificable', tot i que tampoc s'ha definit la manera. Fons financer i ajuts pels boscos, dues coses concretes: De Bali també en surt el compromís d'impulsar un fons d'adaptació al canvi climàtic, que oferirà recursos als estats en vies de desenvolupament. El fons es finançarà amb un 2% del cost de cada projecte acollit als mecanismes de desenvolupament net definit pel protocol de Kyoto. Neix amb 36 milions de dòlars, tot i que per al 2012, pot tenir 1.600 milions a la caixa. Com es repartiran aquests diners? Es crearà un organisme participat pel Banc Mundial, el Programa de l'ONU per al Medi Ambient i els països beneficiaris. A la ciutat d'Indonèsia també s'ha resolt una reivindicació històrica. Els països en vies de desenvolupament tindran ajudes (per bé que encara en caldrà definir el règim) per evitar la deforestació. El que és interessant és que, en aquest cas, els ajuts no seran només per al que planta arbres, sinó per al que evita que es tallin. Aquesta mesura premiarà els països que conservin els boscos verges i amb més antiguitat. Es calcula que el 20% del total de las emissions de gasos d'efecte d'hivernacle prové de la deforestació. El fons per evitar la deforestació tindrà una quantia inicial de 160 milions de dòlars. Països en vies de desenvolupament es deixen notar: La Xina i la Índia sumen la tercera part de la població mundial. L'Agència Internacional de l'Energia preveu que se'ls podrà imputar un 45% de l'augment de la demanda d'energia prevista per d'aquí al 2030. Es preveu que, al 2010, la Xina superi els EUA com el primer emisor del planeta. Són xifres que proven, de forma eloqüent, que els països emergents -entre els quals hi ha la Xina i la Índia, però també Brasil, Mèxic o Sudàfrica, han de formar part de la solució. Però formar part de la solució vol dir comprometre's a reduir percentatges concrets? Aquesta pregunta ha estat un altre dels punts calents de la trobada, i es preveu que serà, en els pròxims mesos, un tema sensible. El que si que han aconseguit Xina i Brasil és poder convertir les inversions en tecnologia verda (biocombustibles, en el cas de Brasil) en concessió de drets d'emissió. D'altra banda, es podran considerar com a projectes de tecnologia verda les iniciatives per aconseguir carbó líquid, una perspectiva ben interessant per als xinesos, que tenen molt carbó. Europa es mostra potent… i ingènua?: Europa ha mostrat a Bali el seu poder negociador, però arriba a casa amb un regust agredolç. En la banda positiva, ha exercit un clar lideratge, especialment visible en la delegació alemanya. En general, es pot dir que ha actuat com un bloc, amb gestos d'elogiada rotunditat, com les amenaçants paraules del comissari de Medi Ambient Stavros Dimas demanant el compromís dels EUA. Tanmateix, el bloc europeu ha pecat d'una certa ingenuïtat. Ningú esperava de Bali compromisos gaire concrets -aquests aniran treballant-se en les pròximes negociacions-, però la tossuderia en què document final inclogués la reducció d'entre el 25 i el 40% de cara al 2020, --una demanda tan grandiloqüent com poc realista--, ha subratllat la percepció de fracàs. D'altra banda, la cohesió europea serà tota una altra cosa quan, entre el 2012 i el 2020, calgui posar noms i cognoms a aquestes reduccions. Llàgrimes, aplaudiments i molta tensió: L'acord final va arribar amb 24 hores de retard, després de 13 dies de tenses negociacions. Tan tenses que el secretari general de la Convenció de l'ONU sobre el Canvi Climàtic, Ivo de Boer no va poder contenir les llàgrimes quan el delegat de Xina va acusar-lo de desllealtat per no haver reflectit prou bé les negociacions en l'esborrany de document final. És molt interessant la crònica que fa Sergi Rovira a Sostenible sobre el procés negociador. Una cimera de titular: 'Els països rics i els pobres estan en ple estira-i-arronsa a la cimera de Bali per decidir qui i com ha de retallar les emissions de CO2 per frenar l'efecte hivernacle. Tot són negociacions al voltant d'un concepte, el medi ambient, del qual no fa tant alguns ni s'atrevien a admetre que existia', diu Toni Cruanyes en el seu article setmanal a l'AVUI. Certament, els principals diaris del país i de l'estat n'han fet un seguiment crític, regular i en general reeixit. Dissabte, les conclusions de la Cimera eren primera notícia arreu. Autràlia diu si: El nou primer ministre australià, el laboralista Kevin Rudd, va anunciar, el passat 3 de desembre, el primer dia de la Conferència, que el país que dirigeix ha iniciat el procés administratiu que ha de portar, el mes de març, a la ratificació del protocol de Kyoto per part d'Austràlia. Rudd atenia d'aquesta manera la seva promesa electoral, que significa un canvi en la posició contrària al tractat, mantinguda amb els EUA durant deu anys. Canadà i Japó, aliats dels EUA: Els Estats Units s'han quedat sense el seu aliat més fidel, però han guanyat, dos aliats de circumstàncies. Canadà ha mantingut a Bali una posició similar a la de Washington: les noves reduccions les ha de fixar cada país, i sempre sense perjudicar les economies 'nacionals'. El Japó s'ha mostrat prudent i desconfiat, segurament d'acord amb el moment de transició política que viu. Tant de CO2 com el Perú: Aquesta ha estat la petjada ecològica de la Conferència de Bali, celebrada en el luxós complex de Nusa Dua. Les més de 10.000 persones que hi han viatjat ha emès 25.000 tones de CO2, el mateix que produeixen en un any països com el Perú o l'Equador. I ara... tots pendents de les eleccions nordamericanes: El New York Times fa un encertat anàlisi de la Cimera de Bali: 'L'esforç mundial per reduir les emissions ha aconseguit una mica de temps aquest dissabte, tot posposant els debats crucials en els quals haurà de participar Estats Units fins l'arribada del nou president nordamericà'. Són molts els analistes que creuen que aquest factor serà decisiu per desbloquejar o matar definitivament les negociacions per convenir una estratègia planetària de lluita contra el sobreescalfament a la terra. Això és el principi, no el final: Així s'expressava Ban Ki-Moon, secretari general de l'ONU, uns minuts després de cloure's la cimera. Noves negociacions tindran lloc en uns pocs mesos, per acabar a Copenhaguen el 2009. De moment, un dia després d'haver-se signat el document final, els Estats Units ja expressaven les 'serioses preocupacions' per la manera com s'haurà de negociar fins el 2009. En aquest sentit, paradoxalment, els nordamericans es queixen que no s'han concretat les responsabilitat de la Índia i la Xina. De la capital danesa, sigui com sigui, n'haurà de sortir el tractat que substitueixi el de Kyoto. I, per la urgència dels fets, ara si, haurà de contenir compromisos concrets, vinculants i avaluables.