Boscos i canvi climàtic: una veritat incòmoda?

Els problemes globals requereixen enfocaments multiescalars (a escala local i global), però en cap cas aproximacions reduccionistes basades en mitges veritats. El passat 5 de novembre -en la mateixa setmana que se celebrava a Barcelona la trobada preparatòria per la Cimera sobre el canvi climàtic a Copenhaguen- Carles Gràcia, investigador del CREAF i professor d'ecologia de la UB, feia una lúcida conferència en el marc d'unes jornades sobre el canvi climàtic i energia que s'estan celebrant a la Pedrera des del mes d'octubre.

D'acord amb les dades aportades pel professor Gràcia, els balanços nets de captació de carboni per part dels ecosistemes terrestres a escala planetària són certament migrats (unes tres gigatones anuals), especialment si es comparen amb les 110 gigatones que absorbeix la vegetació, en particular els boscos, durant el mateix període. Aquesta absorció de CO₂ per part dels boscos és el que ha comportat que hagin estat considerats tradicionalment embornals de carboni obviant, però, els processos respiratoris inherents a la pròpia fisiologia de la vegetació i a la descomposició de la matèria orgànica del sòl. Assumint aquest cicle complert, es constaten algunes aparents paradoxes com ara que els boscos mediterranis i la selva amazònica tenen uns balanços de carboni similars (tot i que amb intensitats de fixació i respiració molt més altes a les zones tropicals, òbviament) i que tan sols els boscos boreals, la típica taigà de coníferes, presenten un balanç de fixació neta més significatiu (les baixes temperatures redueixen la descomposició de matèria orgànica).

Més encara, en escenaris futurs, a partir del 2050, els boscos poden esdevenir emissors nets de CO₂, atès que l'increment de temperatures i de períodes vegetatius comportaria un increment de la respiració de les plantes i el sòl amb la qual cosa els balanços nets de carboni amb l'atmosfera s'invertirien.

(F)

A escala mediterrània (i catalana) les limitacions hídriques dels ecosistemes terrestres són paràmetres clau que afegeixen complexitat a l'equació boscos i canvi climàtic i que no contribueixen, precisament, a reforçar el seu rol com a captadors nets de carboni. L'important consum d'aigua que comporta la fixació de carboni és un luxe en el món mediterrani (500 grams d'aigua per cada gram de carboni fixat, segons les dades del professor Gràcia) tenint en compte l'elevada evapotranspiració d'aquests ambients i la previsible reducció de la disponibilitat del recurs, justament com a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Així, doncs, si no hi ha disponibilitat d'aigua, tampoc hi haurà fixació de carboni. Hem de subministrar recursos hídrics extres als nostres ecosistemes per fomentar la fixació de carboni? Evidentment, no. Analitzant-ho en termes d'externalitats, i assignant preu a la tona de CO₂ i al metre cúbic d'aigua, és evident que no surten els números de cap manera.

Vol dir això que els boscos no juguen cap paper en relació al canvi climàtic? En absolut. La no existència dels boscos representaria l'emissió d'un estoc emmagatzemat de CO₂ molt significatiu -550 gigatones a escala planetària- que agreujaria el problema. En definitiva, els boscos no són la solució però la seva pèrdua constitueix part del problema. És en aquest marc on s'inscriuen iniciatives com el REDD+ vinculades a projectes de reducció d'emissions de gasos efecte hivernacle producte de la desforestació i la degradació ambiental.

En tot cas, les funcions productives i socioambientals dels boscos transcendeixen de molt la seva contribució a la mitigació del canvi climàtic. No necessitem d'aquest argument per reconèixer i valorar la seva importància.

L'era post-kioto que ha de començar a emergir després de la cimera de Copenhaguen -capital, per cert, d'un país sense gairebé boscos- faria bé d'evitar seguir fomentant la (re)forestació com una mesura compensatòria d'emissions de GEH i, per contra, s'hauria de centrar en evitar la desforestació i, evidentment, les emissions.