(F)
Els efectes més greus del canvi climàtic no corresponen a un llunyà escenari, situat en el bromós futur dels nostres néts. Un estudi del qual es fa ressò Reuters explica que l'increment de més de dos graus centígrads que descontrolarà definitivament el clima el veurem en molts indrets del planeta dins el nostre cicle vital. Les conseqüències més dramàtiques del canvi climàtic les patirem, per tant, conjugant el present. L'Agència Internacional de l'Energia fixa el 2017 com la data límit per a acotar l'increment tèrmic a nivells 'no irreversible'. Tenim cinc anys per fer la feina, explica aquesta notícia d'El País. Respirem tranquils?
...No ben bé. Les negociacions internacionals per acordar una estratègia coordinada per fer front al repte es mouen a un ritme exasperantment lent, seguint un camí que de lluny estant, es presenta inexplicable i que a voltes sembla orquestrat per un kafkianisme militant. L'eurodiputat Raül Romeva en parla en aquest apunt al seu blog: "Durban mereix més atenció de la que està rebent". Durban és la nova cita internacional que, en clau política, ha d'establir el pacte internacional que substitueixi el Protocol de Kyoto, el primer període del qual arriba al final l'any vinent.
(F)
Durban mereix més atenció, sí, perquè el que s'hi tractarà té --o hauria de tenir, millor dit-- una gran trascendència. I aquest és el problema, precisament. No és que el que es tracta en aquesta mena de cimeres no tingui importància, és que en té tanta, que les pressions per evitar acords vinculants de pes són monstruoses. La recent crisi financera global ha obert la porta a una nova governança (potser el que ha fet és mostrar-la amb els seus vestits de veritat, no ho sé). En tot cas, em sembla que entre les moltes coses que avui veiem amenaçades també hi ha els espais de concert internacional que, per bé que precaris i ben sovint poc eficients, anaven perfilant una altra manera de fer les coses.
David Cameron ha confirmat recentment que té coses millors a fer i que no assistirà a la Cimera de Rio+20, una trobada internacional d'un altíssim valor simbòlic i que està programada per al 2012. Prefereix assistir a una celebració de la Commonwealth, espai d'influència cultural i econòmica que cal preservar com sigui. Ja no ens queda ni la buida gestualitat de les bones paraules...
Aquests dies, Al Gore presenta el seu nou llibre Our Choice, amb una aplicació d'Ipad; una nova manera de llegir un llibre, diu l'exvicepresident dels EUA. Tot estarrufat explica en el pròleg-vídeo del llibre/web: "podràs llegir, activar infografies, veure vídeos i escoltar talls de veu." Bé. Molt interessant. Gore continua sent un perspicaç venedor i amb tota la bona intenció ens torna advertir dels perills del canvi climàtic. És cosa nostra (Our Choice), diu. Cosa de qui?
Al seu país, el moviment Occupy Wall Street ha remogut a fons els referents de la ciutadania més compromesa: és ben oportú aquí, l'anàlisi de Paul Krugman, Nobel d'Economia i també aquesta reflexió de la gurú altermundialista Naomi Klein; i és significatiu que ni Gore ni els seus plantejaments amb prou feina han trobat lloc sota les tendes de la protesta.
(F)
La sostenibilitat és un valor de fons en el moviment dels indignats arreu del món, d'acord; però de moment té la forma d'off topic. La regulació dels mercats i la justícia social centren la major part de proclames. De fet, estan al cor de de la mateixa definició de sostenibilitat, triangle que lliga entorn, economia i equitat.
Però i les urgències del canvi climàtic? Encara han d'aflorar amb força en un moviment que ha crescut com a forma de -legítima i necessària- reacció, però que ha de trobar nous interlocutors i que ha de saber definir una agenda política consistent, perdurable i aplicable.
Arribarem a temps?
