El 2007, amb la publicació de l'informe Stern i l'última avaluació de l'IPCC, el canvi climàtic va ocupar l'agenda pública d'una manera notable. Amb el documental Una veritat incòmoda de l'Al Gore, fins i tot les petrolieres van iniciar campanyes de "rentat verd" per a no desentonar. En certa manera, va ser un triomf per als que advertien des de feia dècades de la crisi mediambiental en la qual ens havíem ficat.
El 2008 i 2009, la protagonista està sent altra crisi: una greu crisi financera internacional acompanyada de la consegüent recessió econòmica, el diagnòstic de la qual empitjora per moments.
Menys present, ara que el preu del petroli s'ha esfondrat, però clarament proclamada per l'Agència Internacional de l'Energia l'any passat ("les tendències actuals de subministrament i consum d'energia són clarament insostenibles, tant des del punt de vista ambiental com de l'econòmic i social"), la crisi energètica és un altre assumpte que ens tornarà a afectar en un futur no molt llunyà.
Crisi econòmica mundial, crisi climàtica i crisi energètica, no estem mancats de reptes per a aquest segle! La gran pregunta, però, és: com afrontar-les? I especialment, si pensem que les tres estan relacionades, quin dels sistemes d'organització social i econòmica està més ben preparat per fer-ho?
(F)
Hi ha qui afirma que aquesta crisi financera suposa tornar a l'època anterior a l'explosió del neoliberalisme "baix en regulacions", i que el capitalisme reprendrà una senda menys arriscada, però que continuarà en essència igual. Les reformes seran obligades, ja que la intervenció estatal amb diners públics és un fort argument per a exigir un major control sobre el sistema financer i el destí de les ajudes públiques. D'altra banda, la necessitat d'una transició en el model energètic s'ha presentat com una magnífica oportunitat de dotar al renaixement econòmic d'un objectiu que sembla que solament ens portaria beneficis: aprofitar l'estímul estatal per a la recuperació econòmica per a iniciar un pla d'infraestructures verdes, el que ja es coneix com Keinesianisme Verd (una de les propostes més valentes es recull en l'informe A New Green Deal).Al marge del statu quo i amb vocació trencadora i no reformista, la proposta del decreixement, fortament inspirada en l'economia ecològica o bioeconomia, no confia que sigui possible un nou cicle d'expansió econòmica global, malgrat sigui "verd". Encara que creixent en la seva influència i visibilitat, les propostes del decreixement són clarament contràries al sistema, i és molt difícil que siguin considerades com alternativa seriosa. En part, això és degut al fet que el creixement econòmic com un objectiu en si mateix ha resultat molt útil per a mantenir la pau social en els països industrialitzats, oferint encara més beneficis per a les classes acomodades i l'eterna promesa de progrés per a tots aquells que "no han arribat encara". I atès que el consens diu que funcionem en una economia de suma positiva, el creixement (que no el repartiment) en el consum material i energètic és l'única via possible per a sortir de la pobresa.
L'única possible avantatge que pot tenir el decreixement en aquests moments és que potser mai abans en la història havíem tingut tantes evidències juntes de que el model de creixement econòmic imperant és incompatible amb el manteniment de la capacitat dels ecosistemes de sostenir quantitats creixents d'humans. M'atreviria a dir que fins i tot això ja es reconeix, i que fins i tot una part dels defensors del capitalisme aposten per un canvi de model, encara que sembla que més que per convicció, ho facin per agafar-se a la taula de salvació més propera que els permeti salvar la cara després d'un desastre financer llargament anunciat.
