Els delegats que assistiren dies enrere a la Conferència de Barcelona sobre Canvi Climàtic ja tornen a estar reunits. Després de les prou complicades sessions preparatòries de Bonn, Bangkok i Barcelona, quedà enllestida, més o menys, la documentació que hauria de permetre arribar a acords en la quinzena Convenció de les Parts que és curs de celebrar-se a Copenhaguen (COP15). Veurem.
Les parts són els estats. Com que hi són tots, la COP15 és comunament coneguda com la Cimera de Copenhaguen. Abans no hi havia cimeres d'aquesta mena. La primera va ser la de Rio de Janeiro, l'any 1992. Resulta que moltes de les cimeres mundials són de caràcter ambiental. La política diguem-ne convencional es discuteix -amb resultats perfectament descriptibles- al frustrant escenari de les Nacions Unides, però els acords sobre gestió planetària es prenen en reunions a part.
S'ha de dir que són també les Nacions Unides qui propicia aquestes reunions. Però fora de la seva seu novaiorquesa i en un context processal diferent. Al final, els polítics sancionen, com ha de ser, però en aquest cas treballen sobre materials preparats per tècnics i discutits amb molts agents socials, com sempre hauria de ser. Costa d'arribar a acords, però en tot cas els consensos són fruit de debats raonablement participatius. Ja és molt. Val la pena subratllar-ho, ara que està de moda l'elegància social del rebentisme. Concertar les voluntats de la majoria dels prescriptors i agents socials mundials, ni que només sigui parcialment, té molt de mèrit.
Àsia
La Cimera de Copenhaguen, doncs, és l'escenificació d'un plat llargament guisat i acabat de precuinar a Barcelona. No ben bé. Els intèrprets estel·lars acabaran llegint a la seva manera la partitura proposada i fent-hi correccions de darrera hora, segurament significatives. La composició definitiva s'escriurà a Copenhaguen, per tant. Molts pensen que no acabarà de resultar prou harmoniosa. Un concert no del tot concertant, potser.
Ja quasi ningú es qüestiona l'existència del canvi climàtic i pràcticament tothom cerca fórmules per a mitigar-lo i corregir-ne les conseqüències negatives. S'admet universalment que s'han de frenar les emissions de CO2, però no hi ha acord sobre com s'han de repartir les quotes. Per què els que hem emès més durant dos segles de desenvolupament industrial pretenem tenir les quotes més altes? Aquest és el problema.
Kirit Parikh, economista membre de la Comissió de Planificació del Govern de l'Índia i antic component de l'Intergovernmental Panel on Climate Change, ha donat algunes claus per a entendre les desavinences en una presentació feta dins del cicle "Canvi climàtic i energia" que, organitzat per l'Obra Social de Caixa Catalunya, té lloc a la Pedrera. L'Índia proposa que les quotes d'emissió s'indexin de manera inversament proporcional a la renda per càpita: qui menys desenvolupament ha tingut, que s'endugui les quotes més altes. Occident pensa al revés. I la Xina diu que ja complirà d'aquí quaranta anys.
El petit detall és que la Xina i l'Índia, a més de rendes baixes i molt desenvolupament pendent, concentren més d'un terç de la població mundial. I Àsia, quasi dues terceres parts. Ja no es discuteix el què, sinó el com i qui. Vol dir que hem avançat molt, però no pas prou. Vet aquí la globalització pròpiament dita.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
