És molt difícil subvertir els propis referents. És com capgirar-se un mateix. Si parteixes de la base que el poder emana de Déu i l'exerceix el sobirà, no pots entendre els conceptes democràtics. Els Estats Generals francesos no podien reformar l'ordre establert, perquè els canvis necessaris anaven contra els seus referents. Per això hi va haver una revolució.
Les revolucions són això: alteracions dels referents bàsics. Solen resultar doloroses, perquè acostumen a dur molts trasbalsos associats, a més del gran trasbals, ja prou dolorós, d'haver de pensar d'una altra manera. Per això els exegetes de l'ordre establert les refusen sistemàticament, incapaços d'imaginar que hi pugui haver cap altra manera de fer les coses. És un clàssic.
Els economistes i els analistes financers han estat formats en la sacralització del creixement. És el seu referent bàsic. Totes les seves eines conceptuals funcionen mentre hi ha creixement i entren en crisi quan el creixement s'atura. Qualsevol intent de posar-ne en dubte la pertinència en un lloc i moment donats és immediatament desqualificat. Sense poder reial diví no hi ha ordre possible.
Què passaria si els proposéssim d'imaginar un sistema econòmic basat en unes altres convencions de partida? Segurament el podrien concebre, i fins i tot els agradaria, però exigiria tants canvis que ho deixarien córrer immediatament. Segurament no es veurien amb cor d'assumir-lo, per revolucionari. Un altre clàssic.
Dimensió
Si no lideres les revolucions inevitables, les revolucions et lideren a tu. Passa quasi sempre i per això les revolucions tenen tants efectes colaterals negatius. Si els teòrics de l'economia no admeten que els seus referents bàsics no responen a la matriu fenomenològica del segle XXI, el nou ordre inevitable es construirà de qualsevol manera, de la mà de quatre espontanis probablement poc competents.
El referent dels pares és que l'infant creixi i a aquest objectiu destinen els seus millors esforços. Fins que l'infant esdevé adult. Quin sentit tindria, aleshores, seguir creixent quantitativament? Ja no es tracta de peixar-lo nit i dia i de comprar-li roba de creixença, sinó de fer-lo expert en destreses qualitatives. Tota la vida segueixes creixent, però no en pes físic, sinó en dimensió civil. Les grans persones són les més formades en alguna cosa, no les més pesants. El sobrepès, al contrari, mata.
Assolida una certa dimensió, i en un marc de recursos limitats, seguir creixent quantitativament es fa impossible, és una forma de piramidalitat encoberta. Hem de saber trobar les dimensions de la nova economia. No pot estar basada en el creixement quantitatiu perquè no hi hauria prou recursos, o prou energia, o manera d'absorbir les disfuncions que tanta intensitat de procés generaria sobre l'entorn. L'incipient canvi climàtic en curs és un avís. Interpretar correctament els símptomes és la base de tota bona diagnosi.
Necessitem un nou ordre econòmic. No podem permetre que l'inventin afeccionats, ni tampoc que s'instauri de qualsevol manera després que el vell s'ensorri tot sol (ja comença a esquerdar-se, només cal tenir ulls a la cara i una mica de decència al cor per a adonar-se'n). També podem mirar, displicentment, cap a una altra banda. És el que van fer molts erudits de l'ancien régime. Abans de sucumbir.
*Article publicat a El Periódico
