Aquest estiu que se’ns acaba ha suposat un punt d’inflexió en la manera com hem parlat de la calor. Estàvem acostumats que se’n parlés com una onada, un període puntual, esperat i passatger, acompanyat d’imatges de platja i nens menjant gelats. En canvi, el que hem vist quan es parlava del clima han estat fotos de devastació, incendis i inundacions. De l’onada a l’emergència, de la diversió a la por, la incertesa i la vulnerabilitat. Però ha de ser aquest el debat? Hem de triar entre indolència o pànic? Europa comença a semblar-se massa als EUA en el seu debat polaritzat i caldrà parar atenció al que passa a altres regions del món.
Aquest gir radical en el framing del canvi climàtic, en l’emmarcament de la notícia sobre el clima, era reclamat per molts actors des de fa temps. Lamentablement, aquest estiu ens ha lliurat molts fets i imatges per contextualitzar i representar els canvis extrems en motiu dels incendis, onades de calor, riuades i altres fenòmens meteorològics. Ara que s’ha capgirat el marc, sembla que ens hem passat de frenada. És evident que no es pot explicar el canvi climàtic amb fotos de gent banyant-se a la platja i nens menjant gelats. Però tampoc és molt encoratjador mostrar només imatges de devastació per incendis, tornados i inundacions i posar-ho tot al mateix sac, atribuint-ho tot al canvi climàtic.
"En aquest enfrontament entre creients i no creients el que passa de debò és que es difumina el debat fonamental sobre les polítiques necessàries"
A banda de polititzar-se, el canvi climàtic també es va polaritzant. En determinades regions això ja fa temps que és així. Als EUA es tracta d’un assumpte que enfronta els “doomers” amb els “deniers”. Els uns plantegen un panorama tan gris i desolador que fins i tot ja s’han començat a diagnosticar malalties com depressions climàtiques, de gent completament desesperada davant el futur incert que li espera al planeta. I els altres neguen directament els fets i, en tot cas, veuen oportunitats o tenen plena confiança en la capacitat dels mercats i la tecnologia per resoldre qualsevol eventualitat i fer possible l’adaptació. I en aquest enfrontament entre creients i no creients el que passa de debò és que es difumina el debat fonamental sobre les polítiques necessàries.
A Europa encara no s’ha arribat a aquest extrem, però també hi ha politització i polarització. I a Japó. I a Brasil. I a Austràlia, i a tot el Sud Global. Aquest estiu hem tingut exemples arreu. Han portat debat i confrontació sobre causes i efectes els incendis a l’Amazonia, a l’Àfrica Sub-Sahariana i Gran Canària. S’hi ha debatut qüestions sobre ideologia política, sobre justícia ambiental i sobre models econòmics, tots en connexió amb el canvi climàtic. També hi ha hagut enfrontament d’arguments en relació amb els fenòmens climàtics extrems, ja sigui per la trajectòria d’un huracà al Sud-est americà i les potencials compensacions econòmiques pels afectats; o pels efectes de la gota freda al ponent ibèric i les crítiques a un determinat model de desenvolupament urbanístic. Aquests són els debats importants i els que poden ajudar a entendre i defensar determinats models i polítiques ambientals.
Buscant exemples d’informacions estivals a mig camí entre catastrofisme climàtic d’uns i la “pachorra” política d’altres, hi trobem, per exemple, el Japó. Recentment, el seu nou ministre de medi ambient, Shinjiro Koizumi, va declarar que vol acabar amb els reactors nuclears. Està per veure si se’n sortirà ja que el govern de Shinzo Abe tot just va aprovar un nou model de seguretat després de l’accident de Fukushima el 2011. Segurament se’ns escapen aquí molts factors d’anàlisi sobre el model japonès d’energia, les possibilitats reals de desnuclearització, el cost de fer front a la seguretat que, sembla, pràcticament podria superar el cost de construir nous reactors, entre d’altres. Però el cas és que la catàstrofe ha conduit en els darrers anys a un debat molt important sobre el model energètic i totes les incerteses que l’acompanyen.
"No és fàcil sortir dels debats a dues bandes, de la polarització i de marcs informatius que ens fan triar només entre el blanc i el negre"
Un altre exemple és el d’Austràlia que sembla encaminada a liderar el mercat global d’exportació d’energia renovable, d’acord amb l’informe que han difós des del Energy Transition Hub. Sembla que a Austràlia les energies renovables com l’eòlica i la solar haurien crescut un 10 per cent durant el període 2017-18, contribuint al 17 per cent de la generació total d’energia. Però la notícia més rellevant és que això s’estaria produint sota un model d’implantació de les renovables que ha arribat per quedar-se i que podria dur la regió a produir el 200% de la demanda elèctrica total al 2050, obrint un important mercat d’exportació.
En ambdós exemples el marc informatiu ha estat el canvi de model energètic, el debat social i polític sobre com fer front a la incertesa climàtica i a la necessitat de descarbonització. No és fàcil sortir dels debats a dues bandes, de la polarització i de marcs informatius que ens fan triar només entre el blanc i el negre. Una opció és posar la mirada molt més lluny, encara que això signifiqui anar a les antípodes geogràfiques i culturals.
