Com tots els estius, el retrobament amb el mar de la meva infantesa em serveix per renovar compromisos i recarregar el múscul de la consciència ambiental. Per una banda, la comprovació de que el Mediterrani a Catalunya és un mar encara ben viu, molt més del que no pas ens intenten fer veure alguns dits ecologistes que fan de l'apocalipsi la seva eina de significació social.
I no senyors, el nostre mar esta en plena forma, guarda tota la seva capacitat de biogènesi, manté bona part dels seus ecosistemes en un estat més que acceptable i es mostra, a qui s'apropa a ell amb una mirada còmplice, com el Gran Blau que sempre ha estat. Val la pena treballar-hi per conservar-lo, cal continuar perseverant en la seva defensa, però menystenir-lo, negar o minimitzar l'alt valor ecològic que encara conserva és faltar del tot a la veritat.
Ara bé, dit això, el que provoca el contacte amb el mar Mediterrani al nostre litoral és alhora una certa angúnia, una barreja de sentiments entre la llàstima i la ràbia, que ens condueix a la desesperació. Desesperació perquè l'important patrimoni que conserva es veu seriosament amenaçat pels usos insostenibles al que l'estem sotmetent: del deteriorament de la façana litoral, lliurada durant anys a les urpes de l'especulació urbanística (mireu l'informe de Greenpeace al respecte) al fet d'haver convertit les seves aigües en un abocador del tot incontrolat i sotmès a tota mena d'abusos.
A principis d'aquest mateix any el diari britànic The Independent publicava una colpidora notícia sobre l'existència d'una gran taca de residus al Pacífic d'una mida superior a 60 vegades la Península Ibèrica que havia format una gran superfície de deixalles surant entre les costes de California fins al Japó, tot rodejant Hawaii. Milions de tones de plàstics, llaunes, fustes, bidons i tot tipus de materials que, superposats uns sobre els altres adquirien una consistència tal que pràcticament es podia caminar a sobre.
Sense arribar als extrems d'aquesta immensa concentració de residus, fotografiada fins i tot pels satèl·lits, la concentració de residus al Mediterrani va en augment fins al punt que alguns navegants han denunciat l'existència de grans taques entre Catalunya i Balears.
(F)
Fa uns anys el meu amic Ricardo Aguilar, director d'investigació i projectes a Europa de Oceana, una de les organitzacions conservacionistes que dedica més esforços a la conservació dels mars i oceans, m'explicava l'important impacte ambiental que genera en l'ecosistema marí l'existència dels grans creuers de luxe, que lliures de tota legislació que els supervisi, aboquen cada dia al mar milers i milers de tones de residus, alguns d'ells molt tòxics, sense que hagin de donar resposta davant ningú.Imagineu-vos un municipi de 5.000 habitants que no estigues obligat a gestionar els seus residus de cap manera. Que pogués abocar-los sense cap tipus de control a l'entorn. Tots: des dels que generen els polígons industrials o els comerços fins els dels habitatges. Impossible d'imaginar, oi?
Doncs bé, al port de Barcelona arriben cada any creuers de luxe amb una capacitat de més de 5.000 persones. Són aquests grans transatlàntics plens de lavabos, restaurants, bugaderies, perruqueries, botigues de revelat de fotografies i molts més comerços i instal·lacions que generen diàriament tones i tones de residus, alguns d'ells altament tòxics, i que, només sortir a mar obert, en quan el capità ordena que obrin les comportes, són abocats al mar. Aquí tenim localitzat bona part del problema de la contaminació marina.
Si algú no posa fi a aquesta important agressió diària contra el medi marí, tant coneguda com consentida, si les autoritats no regulen l'activitat d'aquestes grans ciutats flotants absolutament lliures de qualsevol mena control ambiental, acabarem convertint el nostre mar i tots el mars i oceans del món en un gran abocador de residus. Cal posar-s'hi urgentment.
