Les emissions de gasos d'efecte hivernacle són el principal indicador pel qual es mesura l'efectivitat en la lluita contra el canvi climàtic. Des de l'inici de la Revolució Industrial, la concentració de diòxid de carboni en l'aire (CO2) ha augmentat des de les 280 parts per milió (ppm) fins a les 380 ppm, i segueix pujant. L'augment d'aquesta concentració es deu principalment a la combustió de combustibles fòssils. El consum d'aquests podria ser també un indicador dels progressos que s'estan fent, però la mesura la donen les emissions.
El protocol de Kyoto o els acords després de la cimera de Bali són exemples d'aquest enfocament. El primer, que expira en 2012, pretenia, ja en 1997, que es reduïssin les emissions en 2012 al 95% dels nivells de 1990. Disset anys després de la signatura del protocol, es pot afirmar sense por a equivocar-se que si el jutgem per la seva capacitat de reduir les emissions, ha resultat un fracàs absolut. Les emissions, a pocs anys de rendir els comptes de Kyoto, estan un 35% per sobre del nivell de les de 1990. A la cimera de Bali, en 2007, es va estimar que si volem evitar un augment de més de 2 graus per sobre de la temperatura mitjana de l'època preindustrial, les emissions de gasos d'efecte hivernacle han de reduir-se un 50% per sota dels nivells de 1990 per a l'any 2050. És a dir, encara que s'accepta la gravetat i urgència del problema, i això queda palès en la major exigència en la reducció d'emissions, el compliment es desplaça fins al futur.
(F)
Està clar que des del primer moment en què un acord de tanta importància com aquest no és subscrit per la nació que més emissions de gasos d'efecte hivernacle produeix -els Estats Units-, està destinat al fracàs. Tampoc són signants la Xina i l'Índia, països on el consum energètic i les emissions per càpita estan encara lluny dels nivells dels països industrialitzats, però que a causa de la seva demografia, i en el cas de al Xina, al tractar-se d'un país-fàbrica, penalitzen en aquest apartat.El desenvolupament de la Xina com a centre de fabricació de productes per a l'exportació no és trivial per a la qüestió de les emissions. Segons dades de l'Agència Internacional de l'Energia, un 28% del consum energètic i un 34% de les emissions de CO2 a la Xina són atribuïbles a la producció de béns per a l'exportació. Això descobreix una realitat sovint obviada: en el món globalitzat, la comptabilització de les emissions per territoris (la manera habitual de comptabilitzar-les) amaga el fet que molts productes consumits en un país són produïts en un altre, cosa que a l'hora d'atribuir les emissions no es té en compte.
Aquest ha estat precisament el tema triat en la Mediterranean Roundtable on Sustainable Consumption and Production, celebrada la setmana passada a Barcelona i organitzada pel Centre d'Activitat Regional per a la Producció Neta, amb seu a Barcelona, on s'està intentant que aquest enfocament es tingui en compte en la pròxima conferència sobre canvi climàtic que se celebrarà en 2009 a Copenhaguen. La proposta d'aquesta taula rodona, de moment d'àmbit mediterrani, sembla més consistent que la simple quantificació territorial de les emissions que s'ha fet servir fins ara. Tenint en compte els patrons de producció i consum -juntament amb les emissions causades per aquests-, es dibuixa un escenari molt més realista, que posa de relleu que les millores que alguns països presenten en les seves emissions amaguen en realitat l'exportació de les emissions cap a altres països, sovint no signataris de Kioto, com és el cas de la Xina o l'Índia.
(F)
Encara que representa una millora inqüestionable sobre les anteriors metodologies, la lluita contra el canvi climàtic encara sembla conceptualment "coixa". Es posa l'accent en les emissions, oblidant que aquestes són el simple resultat d'un model energètic basat en més d'un 80% en els combustibles fòssils. I que si solament ens fixem en les emissions, correm el risc de perdre el temps amb fantasies com la captura i segrest del carbó, o amb millores en la utilització dels combustibles fòssils que obvien que aquests es troben a més sotmesos al seu propi esgotament i a la inseguretat geopolítica del seu subministrament a causa de la seva concentració geogràfica.El mateix concepte de "producció i consum sostenible" obvia també que l'objectiu numero 1 de tots els governs del món és augmentar el seu PIB, especialment en temps de crisi, i que fins a ara, PIB equival a més energia i més pol·lució. Un enfocament més radical inclouria un esment a la necessitat del creixement econòmic donada per una economia basada en el deute i en el crèdit, i que fins que no reconeguem això i busquem models econòmics que siguin molt menys intensius en consums de materials i energia, totes les lluites contra la insostenibilitat ambiental s'estavellaran irremeiablement contra el mur de la necessitat de créixer costi el que costi.
Amb tot, l'actual crisi financera mundial, amb el seu impacte creixent en l'economia real, serà molt més efectiva en la lluita contra el canvi climàtic que tota la retòrica benintencionada: si el PIB mundial disminueix, també ho faran les emissions. Són els avantatges del decreixement forçat.
