Estem construint el que moltes entenem ja per aquella idea que sona entre els moviments climàtics, socials i feministes: les transicions ecosocials i ecofeministes front als col·lapses d’avui. Les nostres transicions, davant les transicions del rentat d’imatge verd, lila i digital.
Foto: Neus Solà. Xarxanet
Dir que caminem en temps d’emergències ha deixat de sonar com una alarma que ens arriba des de lluny. Ja no són només els avisos de minories catastrofistes, són crisis en plural -en forma de pandèmies, desastres ambientals i precarietat- que travessen les realitats de totes, tot i que ho puguin fer de manera desigual i diferenciada. Emergències que s'agreugen cada vegada més.
"Una economia que transfereix capital públic a grans corporacions, que no redistribueix, que no adreça les desigualtats, que mercantilitza tots els àmbits de la vida"
En un moment com aquest, es torna imprescindible aturar-se i reflexionar sobre com es representen i ens sacsegen aquestes emergències, i a quin tipus de respostes ens porten. La pandèmia ens ensenyava sobre la importància dels serveis públics, la cooperació comunitària i posar la salut al centre; ara, portem temps denunciant com es converteix en vehicle de polítiques punitives i plans de transformació de l’economia, que acaba sent la mateixa de sempre. Una economia que transfereix capital públic a grans corporacions, que no redistribueix, que no adreça les desigualtats, que mercantilitza tots els àmbits de la vida. La crisi climàtica i ecològica ens urgeix a reconsiderar el model de creixement il·limitat, revisar les relacions metabòliques entre ecosistemens humans i no-humans; però veiem com és instrumentalitzada en favor de transicions “verdes” i “digitals” que radiquen en un optimisme tecnològic i una ficció material obscena.
En són un exemple clar els fons europeus de recuperació post-COVID, els Next Generation EU. Fons que a l’Estat espanyol es canalitzen, en part, a través dels “Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica” (PERTEs) i que reprodueixen el mecanisme publicoprivat -fórmules perquè el sector privat construeixi i gestioni béns o serveis tradicionalment públics, amb garanties públiques-. N’hi ha un per a la “salut de vanguàrdia”; un per a la promoció del vehicle elèctric; un per a la “reforma” del sistema agroalimentari; un per a desplegar les renovables i l’hidrogen verd. La seva orientació és clara: fomentar el “creixement econòmic, el treball i la competitivitat de l’economia espanyola, amb un alt component de col·laboració públicoprivada”.
"L’imaginari de la “recuperació” s’impregna del dogma del creixement, disfressat en aquest cas de verd i digital com si així es desvinculés de les seves bases materials, dels seus impactes. Una desvinculació fal·laç"
L’imaginari de la “recuperació” s’impregna del dogma del creixement, disfressat en aquest cas de verd i digital com si així es desvinculés de les seves bases materials, dels seus impactes. Una desvinculació fal·laç: un vehicle elèctric necessita, de mitja, 53kg de coure, 9kg de liti, 25kg de manganès, 13kg de cobalt, 66kg de grafit i 1/2kg de terres rares. D’on vénen aquests minerals, quines velles dinàmiques d’exclusió, expropiació i devastació dels territoris reprodueixen, són elements que desapareixen rere un simple eslògan verd. Desapareixen també les cadenes globals de cures i les desigualtats estructurals en l’accés als béns i serveis rere la promesa d’augmentar l’eficiència del sistema. Desapareixen els vincles deshumanitzats que impliquen aquests processos productius mecanitzats rere l’obsessió per “optimitzar” l’ús d’energia i robotitzar la indústria. Vaques felices? Posem-les ulleres de realitat virtual perquè vegin el camp mentre romanen tancades a una quadra diminuta. Ajudes a la pagesia? Donem-les un crèdit a les petites pageses perquè intentin, com puguin, mantenir-se a flotació fins que arribi la macrogranja de torn. Col·laboració públicoprivada: donem les claus del futur a grans empreses farmacèutiques, agroindustrials i energètiques que prioritzaran el seu lucre, i endeutem-nos en el procés, obrint pas a més mesures d’austeritat.
El món està en transició, no hi ha dubte. El que està en disputa és la direcció que prendrà aquesta transició. Es torna imprescindible resignificar els canvis que hi ha en marxa: de creixement a redistribució -de riquesa, de temps, de l’habitatge i de la terra. D’un model de propietat privada als comuns. De col·laboracions públicoprivades a públicocomunitàries. De relacions que degeneren a relacions que regeneren. És moment de definir les aliances que poden sorgir per fer front a les crisis. Posar a tota màquina l’engranatge de la imaginació per pensar conjuntament com contrarestem les solucions “verdes” mercantilitzadores de la vida que proliferen per tot arreu, però que ens exclouen. Lluitar contra l'atomització i l’aïllament post-pandèmic. Enxarxar-nos.
"Tenim alternatives en tots els àmbits de la vida essencials per al nostre benestar i cobertura de necessitats, tant materials com immaterials; alternatives que afavoreixen l’equilibri amb el medi i l’equilibri entre nosaltres mateixes. Iniciatives des de la dimensió dels comuns i de les sobiranies que, en lloc d’alienar-nos dels recursos naturals i socials ens hi apropen i humanitzen les nostres relacions amb ells."
De fet, ja hi ha molt camí recorregut. Tenim alternatives en tots els àmbits de la vida essencials per al nostre benestar i cobertura de necessitats, tant materials com immaterials; alternatives que afavoreixen l’equilibri amb el medi i l’equilibri entre nosaltres mateixes. Iniciatives des de la dimensió dels comuns i de les sobiranies que, en lloc d’alienar-nos dels recursos naturals i socials -com succeeix majoritàriament amb l’accés a béns i serveis a través del mercat-, ens hi apropen i humanitzen les nostres relacions amb ells. Que vinculen el treball que hi impliquen amb el seu ús i consum. Parlem de la sobirania alimentària i energètica, de la governança de l’aigua i l’accés a l’habitatge. Parlem del dret col·lectiu a les cures, i l’educació i salut comunitàries. Hi ha propostes antigues i noves que funcionen: comunitats energètiques i hídriques locals, horts comunitaris en espais rurals o urbans, cooperatives d’habitatge en cessió d’ús. Terrats comunitaris coberts de plaques fotovoltaiques per a les veïnes. Comunitats d'aprenentatge, de salut comunitària o de cures.
Són exemples de col·laboracions públicocomunitàries, o comunitàriapúbliques, que tenen com a principal objectiu la cobertura de drets bàsics, no la producció de noves fronteres d’expansió del capital. Són, en definitiva, una resposta contra la mercantilització de béns i serveis. Propostes en moltes ocasions d’autoorganització i autogestió, sorgides des de baix, però que tenen vocació de servei públic també. Poden anar de la mà de (re)municipalitzacions i d’empreses públiques participades per les veïnes, així com del cooperativisme i de l’economia social, solidària i feminista. Iniciatives territorialitzades, localitzades, que trenquen amb les cadenes globals, l’extractivisme i la distribució injusta a què ens aboquen els models de creixement il·limitat capitalista. Que tenen en compte el concepte de suficiència, però també el de decreixement i redistribució. I s’estan gestant i creixent als barris, els pobles i al conjunt del món rural. Construint el que moltes entenem ja per aquella idea que sona entre els moviments climàtics, socials i feministes: les transicions ecosocials i ecofeministes front als col·lapses d’avui. Les nostres transicions, davant les transicions del rentat d’imatge verd, lila i digital.
