Allò que ens fa humans és la transmissió de la cultura i la tècnica. Les paraules del meu estimat i admirat mestre Eudald Carbonell sobre l'ús de les principals eines evolutives per a la nostra espècie són la premissa elemental, el punt de sortida ineludible a l'hora d'afrontar qualsevol debat sobre progrés i desenvolupament. Si renunciem a l'ús d'ambdues eines estarem retrocedint. Negar els avenços de la tècnica és ser involutius.
L'ús de la tecnologia eòlica ens obre un nou camí cap a la sostenibilitat. Les societats més avançades han assolit el desenvolupament d'aquesta industria com a base per a avançar cap a un model de progrés més net i sostenible. Tant és així que la presència d'aerogeneradors al paisatge s'entén com a imatge de plena concordança amb la natura.
Com a bona prova d'això cal destacar el fet que a les escoles dels països escandinaus, on la vinculació de la societat amb entorn és basa en un profund i sincer sentiment de respecte, els nens de primària dibuixen molins de vent al cim de les muntanyes, envoltats d'arbres, rierols i papallones.
¿Què és el que ha provocat que, a la societat escandinava, la figura de l'aerogenerador s'hagi integrat al concepte natura en el subconscient del infant? Doncs la transmissió de la cultura. Una cultura ecològica sincera, madura i allunyada dels dogmatismes obsolets que encara avui imperen a la nostra.
Els nens associen molins de vent a aire net. Entenen la presència dels aerogeneradors com a símbol de desenvolupament sostenible, és a dir de progrés en concordança amb la natura. La eòlica és un equipament al servei de la conservació de l'entorn, com ho és el tramvia de la ciutat, l'estació depuradora d'aigües residuals, els contenidors per a la recollida selectiva de residus o les plaques solars dels edificis.
Sóc, abans que qualsevol altra cosa, un naturalista devot enamorat de la seva afició. He dedicat bona part de la meva vida recorrent els millors paisatges d'aquest país tot perseguint els ocells silvestres per tal d'identificar-los, estudiar els seus costums i conèixer el seu estat de conservació amb l'objectiu de protegir-los, entenent que conservar les seves poblacions es una forma directa de garantir la preservació dels ecosistemes.
(F)
No entenc doncs la vida sense poder sortir al camp amb els prismàtics al coll i el quadern a la butxaca i comprovar que no hi falta ningú i els paisatges es mantenen inalterables. I en canvi, com els nens de les escoles de Dinamarca, Noruega o Finlàndia (entre d'altres) entenc que la presència dels parcs eòlics al territori és un símptoma de progrés. De progrés cap a la meva idea de societat, que és la de molts, i que es basa en el desenvolupament sostenible i la conservació del nostre patrimoni natural.Conec en canvi molts companys d'afició (d'obsessió fins i tot en el tema dels ocells) que es mostren, no ja recelosos, sinó directament refractaris a la idea de aprofitar la font d'energia més afí al concepte natura.
Detecto amb una profunda aflicció que molts d'aquests companys, fortament compromesos amb la defensa de l'entorn i amb una llarga trajectòria en el món de l'ecologisme militant, s'han instal·lat definitivament en la cultura del no. Una cultura que, al contrari de la que defensa el professor Carbonell, no ens fa més humans sinó menys. Els "nimbys" (de l'anglès not in my back yard, no al meu pati del darrera) sistemàtics i radicals són una amenaça directa a qualsevol opció d'avançar cap a un desenvolupament més net i sostenible de la nostra societat. Detectem i identifiquem la malaltia però som incapaços d'acceptar un tractament mèdic eficaç per a combatre-la. Ni que aquest tractament sigui homeopàtic.
Caldrà repensar-la, sens dubte, serà necessari establir nous mecanismes per avançar en termes de consens i harmonització territorial, posar per davant -com no pot ser d'una altra manera- la conservació dels paisatges i els ecosistemes, però incorporar l'urgent i necessari desenvolupament de l'eòlica a la funesta cultura del no equival a deixar de fer servir la cultura i la tècnica com a eines evolutives. I si fos així, estaríem iniciant un perillós camí cap a la involució, allò que Darwin i Wallace identificaren com a inadaptació a l'entorn i les circumstàncies. Estaríem nominats en la propera tria de la selecció natural.
