Als humans ens incomoden els canvis. És lògic, perquè ens obliguen a revisar actituds. Aprendre costa, i canviar comporta nous aprenentatges. Especialment ens irriten els canvis de la realitat física, tinguda pel paradigma de l'estabilitat: les muntanyes, la Terra, l'Univers... La realitat és que només existeix el canvi. L'estabilitat és l'aspecte del canvi considerat durant un període prou curt.
Un recent estudi paleoclimàtic dut a terme al llac Yoa, a tocar d'Ounianga Kebir, al nord del Txad, conclou que el procés de desertització d'aquella àrea del Sàhara començà fa uns 6.000 anys i culminà en fa menys de 3.000. A grans trets ja se sabia, però ara afinem més les dates i les etapes de transició gràcies a la identificació i datació del pol·len conservat als sediments del llac (la cinquantena de petits llacs residuals d'Ounianga, alimentats amb aigua fòssil, són una emocionant romanalla del desaparegut Sàhara fèrtil). Ho trobo fascinant.
El desert del Sàhara representa un instant en els incessants canvis del clima de la Terra. Les modificacions de l'òrbita terrestre, innombrables erupcions volcàniques que han modificat la composició atmosfèrica, les oscil·lacions de l'eix de rotació del planeta o, avui dia, l'abocament antròpic de CO2 a l'atmosfera causen aquestes fluctuacions climàtiques. El canvi és l'única cosa que no canvia.
(F)
CiènciaEl mal és que hem creat una civilització basada en l'estabilitat de les condicions climàtiques, dels dominis lingüístics, de la disponibilitat de recursos... Per això ens rebel·lem contra els canvis que contrarien les nostres expectatives socioeconòmiques, havent prèviament contrariat el nostre immobilisme mental. I, també per això, posem la ciència a treballar-hi en contra, a trobar-hi solucions. Bella paradoxa, perquè és gràcies a la ciència que entenem l'origen i la inel·luctabilitat dels canvis.
Com tota activitat humana, la ciència és un fenomen social. Respon a la mentalitat i a les maneres de cada lloc i moment. Neix quan el pensament s'allibera del prejudici, circumstància indissociable d'un context social concret, però en destriar el coneixement de la creença adquireix una aura d'objectivitat atemporal, cosa molt poc científica, perquè el coneixement és sempre subjectiu i temporal, com els mateixos científics.
Davant dels canvis incòmodes, voldríem una ciència eficaç, servil i infal·lible, o sigui acientífica i inhumana. No pot ser. La ciència, de fet, és una incomoditat afegida. Per contra, les religions són un sistema de creences indemostrables que tranquil·litzen perquè fixen escenaris. El seu conflicte amb la ciència és inevitable, car el mètode científic dubta per definició. En les actuals circumstàncies, la revifalla de la creença contra el coneixement fa de bon explicar.
La ciència explica el desert del Sàhara, però no pot revertir-lo. Explica el canvi climàtic en curs, però no té fórmules màgiques per a aturar-lo, baldament alguns científics complaguin amb inexactituds els qui volen sentir falsedats tranquil·litzadores. La prognosi científica dibuixa inquietants escenaris de futur. Evitar-los no dependrà de la benignitat del dictamen, sinó del capteniment dels sistemes socials, que han de canviar ells, si no desitgen els canvis que indueixen. Em temo que preferirem el desert ètic i les rogatives.
*Article publicat a El Periódico
