Ferralla aeroespacial creixent

Omplim l’espai d’objectes metàl·lics, caldria començar a preveure’n les conseqüències
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
26/09/2011 - 00:00
No sé de ningú que hagi rebut l'impacte de la canya d'un coet. Cada nit de San Joan hi penso. La probabilitat és molt baixa. Fins i tot en zones urbanes densament poblades i en moments d'alta activitat pirotècnica, les canyes cauen al carrer o als terrats sense tocar ningú. A l'Eixample de Barcelona viuen 325 persones per hectàrea (una persona cada 30 m2), però la majoria resten a cobert durant gran part del temps. A l'aire lliure, de mitjana, rarament deu haver-hi més d'una persona cada 300 m2.

Per això és tan enormement improbable que et caigui al cap alguna desferra aeroespacial. La densitat mitjana de les terres emergides és de dues persones per hectàrea. Vol dir que dels 10.000 m2 d'una hectàrea, a penes un, que és el que ocupen en planta dues persones, es veu exposat a l'impacte d'alguna cosa que provingui del cel. Com que, a sobre, la majoria de gent roman a cobert, la probabilitat és remota, doncs.

Però és d'un orde de magnitud semblant a la probabilitat que et toqui la grossa de Nadal, si tens un número dels 50 o 60.000 que entren en joc. I toca a algú, de manera que qualsevol dia sabrem d'una mort produïda per ferralla vinguda de l'espai. Aquesta és l'anècdota. La categoria és que des del llançament de l'Sputnik I (1957) omplim l'espai d'objectes metàl·lics. Caldria començar a preveure'n les conseqüències. S'han posat en òrbita més de 5.000 satèl·lits, en el llançament dels quals s'han emprat coets que han acabat tots a terra.

Actualment hi ha uns 20.000 fragments metàl·lics en òrbita descontrolada. No cauran a terra o es desintegraran en fer-ho, però cada cop és més probable que impactin contra altres satèl·lits actius. La ferralla en òrbita i la que cau a terra, com la mitja tona de fragments del satèl·lit UARS que acaba de desintegrar-se, comença de ser un problema. Previsible, previst i no considerat. És l'actitud externalitzadora de la condició humana, exaltada per la cultura industrial vigent. Fa pensar.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Socioecòleg, Director general d'ERF

Relacionats

Article
El documental "Something in the air" examina l’element més essencial per a la nostra supervivència, mostrant què hi ha a l’aire que respirem, els efectes que té sobre el nostre cos i com les noves tecnologies i un públic motivat canvien l’equació per millorar.
Opinió

Les ciutats són l’escenari del repte social, ambiental i econòmic que suposa la mobilitat sostenible. És el moment d’aplicar noves fórmules com l’ús compartit de vehicles, el foment de la bicicleta, els desplaçaments a peu o models urbanístics com les superilles; i també de promoure eixos verds i transports col·lectius electrificats.

Butlletí