La força dèbil és aquí entre nosaltres. Qui no ha tingut algun contacte o alguna experiència que li ha revelat l'existència del fenomen? Quantes vegades no hem parlat amb una persona que, just en el moment en què comença el nostre torn de paraula, ens interromp bruscament sense que puguem exposar el nostre punt de vista? Quantes vegades en un carrer estret i curt, amb el semàfor a 40 metres, no ens hem vist avançats per un vehicle a gran velocitat l'únic propòsit del qual era aturar-se davant nostre? Quantes vegades no hem sentit una profunda tristesa en adonar-nos que li hem ventilat una cleca a un fill per una acció que, en el fons, no tenia tanta importància?
Aquestes situacions tan diverses tenen en comú el fet de ser manifestacions de la força dèbil. Una autèntica paradoxa. Fa uns anys els sobiranistes quebequesos van inventar el lema la força tranquil·la per dir que la fermesa en els seus objectius polítics es podia combinar amb un avenç progressiu i calmat. És possible pensar en una força que es mou lentament, com ho fan les glaceres per exemple, però la presència de la debilitat dintre de la força planteja d'entrada un problema.
L'explicació d'aquesta estranya combinatòria és senzilla: moltes vegades accions que es podrien identificar amb la fortalesa són, vistes amb detall, una mostra de tot el contrari. En termes purament físics això no té sentit però en termes ètics -i aquí és on ens movem els humans- sí que en té, i molt. La fortalesa ètica, que podríem associar a la raó, es revela en la dosificació i en la ponderació. Un exemple el tenim en la diferència entre l'autoritat i el poder. La primera no necessita la força en el seu exercici, en canvi el segon viu de la força. La conclusió ja l'apuntàvem: la força dèbil només és feblesa amb aparença de fortalesa.
(F)
Darrerament s'han produït algunes sentències condemnatòries de presó per a casos relacionats amb la contaminació acústica. Són casos extrems en què algunes persones han causat perjudicis molt greus a d'altres, sense tenir cap mena de consideració i sobretot, amb una persistència menyspreable. Es possible que la pobra qualitat de l'aire de la nostra capital estigui perjudicant la meva salut, però he de dir que si hi ha algun tipus de contaminació que cada dia tolero menys és l'acústica. No hi ha escapatòria. A l'autocar que agafo per anar a treballar el conductor ens imposa la ràdio a gran volum i això en una època on tothom pot sentir l'emissora que vulgui sense molestar. En el transport públic també s'han d'aguantar converses que no tenen cap interès per part de persones que no saben que, cap al 1880, ja es deia a la gent que parlava per telèfon que no feia falta cridar. L'última és fer servir el mòbil en el metro com a equip de música portàtil i sense auriculars; per no parlar dels crits constants pel carrer, en centres comercials, als restaurants i fins i tot en cinemes.I el poder públic? Explicaré només un cas. A Premià de Dalt, municipi on visc, alguns matins una brigada municipal recorre els carrers amb un aparell motoritzat que un operari du a l'esquena i que genera aire a molta pressió per moure fulles, de manera que un altre operari pugui recollir-les. El soroll que aquesta màquina produeix és senzillament insuportable. És el mateix ajuntament que no fa res -igual que la majoria d'ajuntaments de Catalunya- per acabar d'una vegada per totes amb els tubs d'escapament de les motos que fan que el nostre pas per aquest món sigui més desagradable del que seria necessari. Cal denunciar-ho tantes vegades com faci falta. No fan res!
La llei de l'any 2002 contra la contaminació acústica no es compleix, ni es complirà, perquè ni hi ha una consciència col·lectiva prou desenvolupada sobre el tema, ni les administracions mostren una actitud coherent al respecte. Les sentències judicials de presó per contaminació acústica són una manifestació més de força dèbil. Qui interromp la paraula? El que té poc a dir. Qui vol passar sempre primer? El que se sent l'últim. Qui pega per poca cosa? El que no té cap argument. I qui vol que vagi a la presó algú que fa soroll? Aquells que no saben com fer que una societat sencera esdevingui sensible a la moderació del nivell acústic no en raó d'una llei, sinó del mínim respecte a les altres persones.
Molt s'ha debatut sobre les sentències de presó per a certs conductors. No es pot prendre aquesta qüestió a la lleugera. Hi ha vides en joc i una sagnia sanitària i econòmica amb milers de víctimes, que cap país no es pot permetre. Tanmateix, és innegable que en els darrers anys s'han invertit molts recursos en conscienciar la població sobre la importància de posar els cinc sentits en la conducció. Mai no he vist res de semblant pel que fa al soroll. Al contrari, s'ha sentit molt sovint que la minva del soroll suposaria una coacció intolerable a la nostra forma de ser mediterrània, llatina i festiva. També formava part de la cultura tradicional conduir sense cinturó i ara tots els llatins mediterranis se'l posen automàticament quan entren en un vehicle.
En cinc anys hi haurà vuit noves presons a Catalunya. A hores d'ara es fa difícil interpretar aquesta previsió com un èxit.
