Ens ha deixat Francesc Gurri Serra. Havia nascut a Barcelona l'any 1921, fa 91 anys. Una vida llarga, doncs, plena de situacions singulars. Ha mort a la matinada del dia 14, precisament del 14 d'abril, una data carregada de connotacions. Hauria fet molta broma amb aquesta coincidència, sempre tenia a punt un comentari jocós i brillant sobre qualsevol circumstància mínimament divertida. Amania amb molta gràcia l'anècdota més insignificant.
Tenia Catalunya al cap. Mitja Europa, de fet. No vull dir que hi estigués obsessionat, vull dir que se la sabia de memòria. Literalment: de memòria. Podia explicar-te amb pèls i senyals com s'arribava a l'indret més recòndit, al lloc més insignificant, fos una font, una ermita, un mas o un estanc. Francesc Gurri desplegava el seu mapa mental a l'escala adequada a cada cas i te'l llegia en veu alta: "...aleshores trenca a l'esquerra, trobaràs un pal de telèfon i a sota mateix ja veuràs el caminet que t'hi porta". No fallava, era portentós.
Va escriure i publicar uns goigs satírics en llaor de Sant Rupestre de Menhir. Un sant imaginari, naturalment. Era l'època en què, juntament amb Jaume Pladevall, Emili Colom i Camil Pallàs, feia el Catàleg monumental de la província de Barcelona per a la diputació corresponent. "Perquè fem força troballes cada cop que hem de sortir, us fem vots i presentalles, Sant Rupestre del Menhir!", deia la tornada. Mentrestant, cada pedra, cada paret, era curosament inventariada i referenciada. Per això tenia el país al cap.
El vaig conèixer en incorporar-me al Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona l'any 1975. Hi treballava com a geògraf assessor. Explica les anècdotes viscudes a les seves Memòries d'un funcionari de segona, un títol que és tota una declaració. Activista del Centre Excursionista de Catalunya, autor de nombroses llibres i articles, cofundador de DEPANA, Creu de Sant Jordi... Gràcies per haver-nos ensenyat tantes coses, Francesc!
