La imatge de l'huracà Ike acostant-se a la Hispaniola mentre el Hanna ja s'encamina cap a les costes nord-americanes, on encara romanen les darreres filagarses del Gustav, i el Josephine fent cua rere l'Ike, corprèn. Quatre huracans encadenats... Les alteracions del règim atmosfèric lligades a l'escalfament global proliferen insidiosament.
Haití plora mig miler de morts, mentre un milió de persones han perdut la casa o passen greus dificultats, però una parella a punt d'agafar l'avió cap al Carib declara alegrement que un huracà no els espatllarà les vacances, que la gràcia de viatjar és viure aquesta mena de coses. Arribaran a destí i demanaran un bon lloc per a veure el cicló, ben asseguts i a cobert; si no, reclamaran a l'agència. Un huracà no és el Dragon Khan, però el món virtual en què viu molta gent els equipara.
És la societat que agafa avions sense solta qui provoca el canvi climàtic. Ben mirat, la nostra parella va a contemplar "el seu" huracà, doncs. Si acaben passant una mica de por veritable i si, a més de platges i palmeres, arriben a veure el dolor i la misèria dels que ja eren uns damnificats abans de la tempesta, potser el viatge no haurà estat tan frívol.
Diagonal
La fotografia digital és més versàtil que l'analògica, però ens ha costat d'acostumar-nos-hi. La baixa resolució de les càmeres ja és història, de manera que els reticents s'han quedat sense coartada. Els canvis passen per la tecnologia, però depenen de les actituds. Amb la fotografia, la informàtica o la mobilitat.
El transport individual a l'engròs és incompatible amb les grans densitats demogràfiques, que són imprescindibles per a tenir escales urbanes i els serveis que hi van associats. Això ja està demostrat. El problema és passar del sistema antic del cotxe en ús individual, que va ser modern, al sistema avui modern del transport compartit eficient i eficaç, que ahir era utòpic (com la fotografia digital de qualitat o la informàtica d'usuari). O superem el repte, o viurem eternament embussats en magnífics automòbils de luxe.
Travessar Barcelona en tramvia segregat deu ser un component d'aquest repte, en el nostre cas. Ja hi ha 20 quilòmetres de via, la interconnexió dels quals n'exigeix només 4 més. No sembla gaire per a poder disposar d'una llençadora de punta a punta de la conurbació. Però són 4 quilòmetres al cor mateix de la ciutat. L'opció que hi ha sobre la taula és la Diagonal, comprensible perquè el tramvia ja arriba a Francesc Macià i a Glòries. Té la seva dificultat. Però una dificultat que no és l'expressada precipitadament per qui parla sense pensar i, sobretot, sense prou criteri.
El tramvia no se sumaria als cotxes. Els restaria. Afegir tramvies o carrils d'autobús al model actual incrementaria la congestió, naturalment. Però és que es tracta de fer innecessària la presència de molts dels actuals vehicles. Costa una mica d'imaginar, però no pas més que la minva de bústies i carters gràcies al correu electrònic. El tramvia de la Diagonal pot ser una peça determinant en el procés de canvi profund del model de mobilitat a Barcelona i a tota la seva àmplia àrea metropolitana. La bona gestió tècnica del procés i l'actitud avançada de la ciutadania seran decisives. Seria un metafòric huracà redemptor que hauria d'engrescar la nostra parella àvida d'emocions...
*Article publicat a El Periódico