L'any 1855, Narcís Monturiol vivia discretament a Cadaqués. Temps era temps que et podies amagar a la Costa Brava... Tractava de passar desapercebut per no haver-se de tornar a exiliar a causa de les seves idees cabetistes. Fill d'un boter de Figueres, tenia els barrils al cap. Pensà que una bóta capaç de navegar sota l'aigua alleugeriria les penalitats dels corallers, a qui veia cada dia jugar-se la vida submergint-se a pulmó lliure. Tornà a Barcelona l'any 1857 i s'hi posà.
L'estiu de 1859 féu els primers assaigs al port barceloní, fa cent cinquanta anys justos. L'Ictíneo I era un submarí a pedals, ara fa riure. Però aquella enginyosa baluerna de fusta, que semblava un enorme barril afuat, funcionava. Era un submarí civil, fet a fi de bé, amb tot de garfis i cistelles destinats a la recol·lecció corallera. Ningú s'hi interessà.
Explica Mesonero Romanos que Ferran VII, invitat a la primera fira de mostres de la indústria tèxtil celebrada a Madrid l'any 1818, exclamà displicent: "Bah, cosas de mujeres!". En aquella Espanya de capa i xambergo, la tècnica no despertava gaire interès.
Monturiol hi tornà l'any 1864 amb l'Ictíneo II, que acabà igualment a la ferralla, i això que aquest no anava amb pedals. Al contrari: duia una màquina de vapor que obtenia sorprenentment calor fent reaccionar anaeròbicament magnesi, peròxid d'hidrogen, zinc i clorat de potassi. Residualment, desprenia oxigen, que era respirat per la tripulació. Una solució així no reaparegué fins als submarins experimentals alemanys de la Segona Guerra Mundial.
Eixample
No és l'únic sesquicentenari que Barcelona commemora enguany. Dies abans que l'Ictíneo se submergís per primer cop, se celebraren a la ciutat els primers Jocs Florals de l'era moderna, emulació del certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc l'any 1323 per la Sobregaia Companyia dels Set Trobadors. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer, amb el lema "Patria, Fides, Amor," concitaren més entusiasmes que Monturiol. Els idealitzats catalans progressistes i amants de la tecnologia són un constructe més aviat literari. Anselm Clavé havia d'anar traient els treballadors de les tavernes mentre la gent educada s'inclinava per la poesia de tirat carlí. S'explica l'èxit perfectament descriptible de l'esquerrà Valentí Almirall.
El que de debò amoïnava els barcelonins d'aleshores era la sobrecongestió de la ciutat. Barcelona era una plaça forta on el governador militar manava més que l'alcalde. Des que, l'any 1841, el metge i humanista Pere Felip Monlau feu córrer la consigna "Abajo las murallas!", la ciutat era un desfici. Les muralles caigueren l'any 1854 i la porta a l'expansió alliberadora quedà oberta. Ildefons Cerdà s'ocupà de franquejar-la justament l'any 1859 amb el seu projecte de reforma i eixample.
Era més que un projecte. Era una teoria que posà les bases de l'urbanisme modern. Barcelona l'estrenà sense adonar-se'n i més aviat a contracor. Trobava l'Eixample Cerdà massa agosarat, isotròpic i igualitari. La gent benestant preferia els Jocs Florals i el carrer Ferran. El liberal Cerdà, amic del cabetista Monturiol, era mirat amb recel. Però el cas és que el catalanisme polític nasqué amb Almirall, l'urbanisme amb Cerdà i una certa tecnociència amb Monturiol. En aquest 2009, la modernitat fa cent cinquanta anys.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
