Termodinàmicament parlant, la supervivència de Catalunya és una anomalia. Com la de qualsevol altra comunitat petita i diferent, tanmateix. D'acord amb el segon principi de la termodinàmica, els sistemes propendeixen a homogeneïtzar-se sols. És el triomf de l'anomenada entropia, enemiga de la diversitat i de la reversibilitat dels processos, partidària de la mort. Per això la vida és un constant intent de contrariar els principis de la termodinàmica. La biologia és la lluita contra l'èxit entròpic de la geologia.
La permanència de les coses petites i diferents és consubstancial a l'estratègia de la vida, que és anentròpica. La vida és global i diversa per definició. Per això resulta paradoxal que en temps de pretesa globalització tot sembli petit i tendeixi a desaparèixer. Segons aquesta lògica, al final acabaríem tenint un únic sistema global, homogeni i perfecte, però mort. En lloc de globalment viu, estaria globalitzadament mort, mineralitzat. Maleïda la gràcia.
Els catalans no som petits i diferents. Som, simplement. A més, de petits ho acabaran essent tots, si no ho són ja a hores d'ara, inclosos alguns que es pensen ser grans. En ordre de magnitud, 7 o 40 milions són la mateixa menudència comparats amb els 1.000 milions de segons qui. L'interès socioeconòmic sostenibilista és que es mantinguin totes les diversitats. La sostenibilitat és una lluita constant contra els increments d'entropia, amb expressa inclusió dels relatius a la pèrdua de diversitat.
La vida ha desenvolupat moltes estratagemes contra l'entropia; Catalunya, també. Qualsevol construcció cultural comporta un immens esforç termodinàmic. Per això les cultures petites, si no poden fer-lo, acaben desapareixent. És entròpicament lògic, però biològicament lamentable. Com a ésser viu, estic per la biologia. I per la plena capacitat de les comunitats específiques a governar-se per elles mateixes. Supeditades a tercers, tenen la mort entròpica assegurada.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya.
