El règim jurídic de contaminació de sòls no té una legislació pròpia, sinó que està encara vinculada a la política de residus. L'objectiu no és la neteja dels emplaçaments (sòl i aigües subterrànies), sinó garantir-ne la seguretat de cara a la població. Això es tradueix en què tot i que un emplaçament pugui mostrar unes concentracions de contaminants per damunt dels acceptats normativament (de vegades diversos ordres de magnitud), si els informes tècnics demostren la inexistència de risc per la salut humana, l'administració accepta la no declaració de sòl contaminat i per tant, la no actuació, esperant que el pas del temps faci l'efecte de la neteja.
L'avaluació del risc la fan empreses que tradicionalment s'han orientat a la gestió dels residus i que determinen si es superen uns determinats nivells de concentració del contaminant, així com les seves condicions de confinament al sòl. S'ha de tenir en compte però, que els contaminants que actualment disposen de límits legals (Nivell Genèric de Referència) són molts escassos i en el cas de les aigües subterrànies encara més (de fet, generalment s'han de dirigir a la normativa holandesa per trobar algun referent). Això significa que tot aquell que no tingui valor límit no té perquè ser considerat per l'avaluació del risc.
Per altra banda, en el cas d'aquells que sí en tenen, si són contaminants que no disposen de nivells legislats d'exposició per inhalació o contacte dèrmic (novament ben pocs) tampoc són considerats, perquè s'entén aleshores que no poden suposar cap risc per les persones. En resum, que l'avaluació del risc per la salut humana està clar que no està feta des d'una perspectiva de risc epidemiològic.
(F)
Per últim, les condicions de confinament són essencials per acabar de determinar el risc per la salut humana. Això significa la profunditat a què es troben els contaminants o el grau de pavimentació de la superfície del sòl entre altres criteris. En aquest cas és important destacar que les avaluacions es fan en funció de les condicions al present i que no contemplen què pot passar si els usos del sòl varien en el futur o si per qualsevol causa natural o antròpica, es produeix un canvi en les condicions físiques o químiques del sòl o un moviment de terres que pugui alterar les condicions de confinament. Suposadament s'hauria de fer una nova avaluació del risc per la salut però per a una situació que s'hauria pogut evitar prèviament (es podria fer la lectura que això contravé la Llei de Responsabilitat Ambiental que empara la prevenció davant de possibles riscos futurs; però això no es discuteix).
Finalment, davant d'un cas hipotètic en què després d'haver tancat un expedient en què s'ha resolt que el confinament evitava risc per la salut i per tant, sobre el què no s'ha actuat, es produeix un incident que modifica aquestes condicions i confereix un nou risc, la lectura que fan empreses (de la mà dels seus advocats) i administració és molt diferent. Preguntat a un reputat advocat d'Uría Menéndez, un dels bufets d'advocats més importants del món dels negocis, argumenta que un expedient administratiu tancat hauria de protegir l'empresa de reclamar-li noves responsabilitats, si prèviament l'administració ha avalat la resolució del cas amb la no actuació. Fa ús de conceptes com la prescripció o del fet de no jutjar dues vegades a un subjecte pel mateix cas. En cas contrari, diu, serien els tribunals qui haurien de decidir. L'administració en canvi, defensa la postura que, com que aquests conceptes no apliquen en el règim jurídic de sòls contaminats (són conceptes que segons ens diuen no recull la llei de sòls), és l'empresa qui ha de respondre i per tant, qui haurà d'assumir els costos que suposi l'actuació, independentment del temps que pugui haver passat i del fet que l'empresa causant del dany no operi en aquell emplaçament des de faci anys.
(F)
L'administració és conscient que té una patata calenta a les mans i que ser la responsable subsidiària davant aquests casos pot obligar-la a una sèrie d'accions de restauració per les què no disposa de recursos (la restauració de sòls és de les accions de reparació ambiental econòmicament més costoses) i que pot trigar molts anys, si és que els tribunals li donen la raó, a recuperar-los. No oblidem però, que existeixen casos com el d'Aznalcóllar en què els 385 milions que l'administració va haver d'invertir per restaurar el medi, encara no els ha recuperat, tot i l'evidència existent de negligència per part de l'empresa.
Per tant, potser seria el moment de repensar com es fa el tractament de les qüestions ambientals en les polítiques públiques quan parlem d'aspectes que poden afectar la salut de les persones per incloure més seriosament la perspectiva i els criteris dels nostres epidemiòlegs (entre els quals, per cert, figuren noms de gran relleu internacional) i seria el moment de reflexionar també com es produeix, tant sovint encara avui dia, el traspàs dels passius ambientals de les empreses privades a l'esfera pública, tot i l'existència de marcs legals que ho haurien d'impedir, com la Llei de Responsabilitat Ambiental.
